EPHEMERIDES (Dietari)

EPHEMERIDES
Estem tots horroritzats per la tragèdia de Mama Galledou, la noia de vint-i-sis anys cremada per tres joves energúmens a Marsella. Té cremat el 70 % del cos; no saben si sobreviurà… El millor que li podria passar és no sobreviure, perquè si la mig salven, la vida que li espera serà un infern.
Qui són aquestes bèsties feroces que l'han cremat? Els francesos evoquen ràpidament les "emeutes" de fa un any, quan els joves immigrants de las "banlieues" van cremar milers de cotxes. Però aquells joves no van matar ningú, ni ho pretenien. Ho pretenien els energúmens de Marsella? Si la resposta és que si, ens trobem davant d'uns vulgars assassins, no d'uns típics representants de la revolta dels suburbis. Penso que la resposta és que no. Els tres criminals no volien matar la noia, només volien cremar l'autobús. Ni són tampoc una mostra de la revolta dels suburbis: Marsella va quedar relativament al marge dels aldarulls d'ara fa un any; els seus habitants prou se'n vantaven. És que ara ha canviat la cosa? Penso que no. Penso que el que ha passat és molt més descoratjador i preocupant. Si els joves marsellesos cremessin autobusos com a forma de combat polític, la nostra censura fora molt més matisada. Però els energúmens de la Cité des Lilas no actuaven per política. Són simplement immorals, brutals, violents, com tants i tants joves mascles de la seva edat arreu del món occidental. Ahir mateix un jove de 21 anys embriac va matar una dona i dos nens a un pas zebra a Santa Cruz de Tenerife. A Barcelona no hem oblidat els joves que van cremar una indigent al carrer Guillem Tell. No busquem tres peus al gat. La tragèdia de Marsella és una mostra més d'un dels grans problemes del món actual: la pulsió violenta dels joves mascles de la raça humana.

HODIERNA .(QUESTIONS ACTUALS)

HODIERNA (QÜESTIONS ACTUALS)
IMMIGRANTS. "Le Monde" publica una sèrie de cròniques sobre la immigració clandestina des de l'Africa subsahariana a les Illes Canàries. A l'edició d'avui, dijous 19 d'octubre (la novena de la sèrie), l'enviat especial Robert Belleret, ressenya una conversa amb un habitant de Pikine, al Senegal. L'home explica que el seu pare tenia quatre esposes, i quinze fills. El corresponsal enceta "els problemes de la sobrenatalitat, lligats en part a la poligàmia, que, en lloc de retrocedir, progressa". El seu interlocutor defuig aquest debat. "Això no té res a veure, diu, és la nostra cultura".
Fa pocs dies, el mateix diari ressenyava el drama de 250 immigrants expulsats d'uns locals okupats i refugiats en pèssimes condicions a unes instal.lacions esportives. Un d'aquells homes, sense casa i sense treball fix, tenia sis fills.
Le Monde parlava també fa poc del film "Bamako", una escenificació d'un procés contra Occident per la seva expoliació de les colónies. Sembla que aviat arribarà a les nostres pantalles.
Bamako o no, està clar que si Occident ha expoliat ha de restituir. La misèria de molts països africans és deguda a la explotació irracional dels colonitzadors occidentals. Ara bé, la misèria lligada a la poligàmia i a la sobrenatalitat, són imputables a Occident? També haurem de pagar per aquest "fet de cultura"?

MEMORABILIA

MEMORABILIA
SALVADOR PUIG ANTICH.
Els anys 1968-69 la Marta, la meva companya d'aleshores, era amiga de les germanes Puig Antich. El Salva tenia llavors divuit o dinou anys. El veia de tant en tant en reunions i festetes. Recordo molt bé la festa del seu aniversari (68? 69?). Va tenir lloc a la casa familiar, un pis gran, de sostre alt, a quatre passes de l'Ajuntament de Barcelona. Tinc grabada la imatge del Salva remenant una tisana en el cubell de fregar amb el mànec d'una escombra… Militava en no sé quin moviment de la oposició. La Marta m'explicava que a vegades sortien en cotxe a repartir propaganda clandestina i l'esverava que el Salva, amb el cotxe carrregat de materials comprometedors, es saltés els semàfors en vermell. Jo el tenia per un eixelebrat.
Al tornar dels meus dos anys de semi-exili a París (1969- 1970) vaig perdre completament el contacte amb la família Puig Antich. Jo aleshores militava en el Moviment Socialista de Catalunya, els "músics", i estàvem ordint la transmutació en Convergéncia Socialista. Tota la oposició es preparava per a la desaparició del tirà i de la tirania, i per a l'accés a una ruptura democràtica pacífica (encara no parlàvem de "transició"). S'havia constituït l'Assemblea de Catalunya. Una sèrie de grupúsculs marginals, partidaris de la violència, ens feien notablement la guitza; entre ells el denominat Movimiento Ibérico de Liberación, especialitzats en la socialització del capital per mitjà de la metralleta. Un dia del mes de febrer de 1974 vem saber que un consell de guerra havia condemnat a mort a un militant del M.I.L., Salvador Puig Antich. D'antuvi, ni la Marta ni jo vem relacionar aquesta persona amb el nostre vell amic Salva, que mai no havíem conegut pels seus cognoms. Vem contactar amb les germanes, i aleshores ens van confirmar la tràgica nova.
La oposició democràtica, incòmoda, va començar de moure's. Poc a poc, tanmateix. Confiàvem que el Consell de Ministres, entre els quals seien homes moderats com Pio Cabanillas i Barrera de Irimo, no donaria el "enterado". Però la desferra humana que en aquells moments presidia el país volia venjar-se de la mort de l'almirall Carrero Blanco, i Puig Antich anava a ser víctima d'aquesta venjança, no només amb mort, sinó amb mort infamant, el "garrote vil" ("Le Monde" va publicar una pàgina sencera per explicar el funcionament d'aquest estri). Després del "enterado" va venir la petició d'indult. La oposició va moure peces a Europa, al Vaticà… El Col.legi d'Advocats va estar en sessió permanent. A la U.A.B. es van convocar assemblees i vaga, però tots sabíem que no hi havia res a fer.
La oposició va quedar amb mala consciència, fins al dia d'avui. Nosaltres, al MSC, vem perdre un militant, un impressor de Gràcia. Recordo que Joan Reventós ens va enviar a Quico Vila Abadal i a mi a casa d'ell per intentar recuperar-lo. Però ens va dir que la tebior amb què havíem reaccionat davant dels fets era imperdonable, i tenia raó.
Ara, trenta quatre anys després, el demòcrates exorcitzen aquella mala consciència amb un film-obra d'art. Salvador Puig Antich és elevat a la categoria d'heroi de la oposició democràtica contra la dictadura. He vist el film i haig de reconèixer que m'ha trasbalçat. No és anodí veure un amic executat a "garrote vil". Ajuda a no oblidar que el benestar actual s'ha fonamentat sobre molta tragèdia i molt sofriment. No estic amb els llepafils que han criricat la peça com a romàntica, parcial o desenfocada. S'havia de fer, i s'ha fet.
Ara bé, un treball artístic no pot substituir la história, ni ho pretén, segurament. Salvador Puig Antich no va ser un heroi de la resistència contra el franquisme. La seva ruta va ser equivocada i posava en perill el fràgil edifici de la preparació del post-franquisme. Els qui aleshores lluitàvem contra la dictadura no podíem ser solidaris d'aquell militant de la lluita armada, perquè proclamàvem, dins del país i a Europa, una altra via. No hi ha lloc per una mala consciència. El Salvador va ser víctima de la dictadura franquista en la seva expressió més bàrbara, no va ser víctima de cap negligència dels militants de la oposició. Ens vem horroritzar, vem compadir la seva família, i la seguim compadint. Però més enllà no podíem i no podem anar.

MEMORABILIA

MEMORABILIA
Ha traspassat Antoni Gutiérrez, el "Guti". Era un home afable, dialogant, amb un punt de dolçor a la veu que conqueria ràpidament la simpatia de tothom. Jo el vaig tractar bastant als anys seixanta.
Fins a mitjans dels anys seixanta, els comunistes no eren acceptats pels cercles, més aviat minsos, de l'oposició burgesa. L'any 1966 va tenir lloc un referèndum del franquisme per aprovar el nou "Fuero de los españoles". Els opositors catalans vàrem redactar un escrit criticant el paperot i demant l'abstenció. Aquest escrit va quedar dipositat al despatx de l'advocat Salvador Casanovas, on tothom el podia anar a signar. N'hi havia dues còpies: una per signar amb els comunistes i l'altra per signar sense els comunistes.
Amb el Guti vem decidir que aquesta situació s'havia d'acabar.
Poc després, un grup de clergues i un grup de comunistes del PSUC vàrem iniciar un diàleg destinat a exposar els respectius punts de vista. Les reunions tenien lloc un cop per setmana, a casa meva a Sarrià. Per part clerical participàvem Antoni Totosaus, un caputxí de Sarrià i jo. Per part psuquera venien Antoni Gutièrrez, Cipriano García i María Rosa Borràs. Les converses en elles mateixes no tenien gaire importància. El que era rellevant era el fet, una iniciativa per trencar la divisió en la oposició al règim. És clar que se'n feien d'altres. El cas és que es va acabar l'absurd i esterilitzador bandejament del "partit".
Gutiérrez Diaz, quan exposava, recitava amb aplom i regularitat la doctrina oficial del partit. No se'n apartava ni un milímetre. Semblava un disc. Ara bé, aquesta doctrina, en aquells moments, s'orientava vers una acceptació de la democràcia de tipus europeu. Els comunistes anunciaven contínuament una vaga general que aniria seguida de la caiguda del règim. Nosaltres fèiem veure que ens ho crèiem. Necessitàvem creure-ho. La dictadura no s'acabava mai més, allò era més llarg que un dia sense pa. L'esperança dels comunistes posava un xic d'oli a l'aspror del moment. A l'hora de la veritat, res del que anunciaven es va complir, però no hi fa res. Uns i altres fèiem i dèiem el que aleshores calia fer i dir. Adeu, Antoni, "Guti".

HODIERNA .(QUESTIONS ACTUALS)

La ideologia del Consell de l'Audiovisual de Catalunya.
Arran d'un document del Consell de l'Audiovisual de Catalunya amb motiu del referèndum de l'Estatut vaig publicar una carta al director de El País en la que assenyalava uns paral.lels entre les consignes del C.A.C. i certs documents de l'època franquista. Vaig incloure el text de la carta en aquest Finestral, anunciant per a més tard un aprofundiment en la qüestió. Veig que passa el temps i no tinc idem per dedicar-m'hi. Així, doncs, avanço algunes reflexions, i més endavant, si Déu ens dóna lleure i salut, les desenvoluparé (gal.licisme admès).
1) L'Encyclopaedia Britannica (25, 980-982) classifica les filosofies polítiques dels estats (occidentals) de l'època moderna en tres grans grups: a). Pragmatisme polític, d'inspiració empírica, pluralista i diversament liberal; b). Grups religiosos i quasi-religiosos, d'inspiració ideològica humanista; conflueixen aquí les idees polítiques del catolicisme modern i les de l'existencialisme, del que hi ha una versió cristiana (E. Mounier, revista Esprit…); c). Doctrines revolucionàries, nazis, feixistes i marxistes.

2) El nacionalisme català és de tarannà clarament ideològic i s'inscriu en la classe segona de la classificació de la Britannica. Sobre la base d'una visió tancada de la història del país, combina elements cristians, existencialistes i d'humanisme socialista. En molts polítics d'aquest corrrent, l'influx del progressisme cristià francès és notable.
3) Aquesta orientació vers l'expressió política amb contingut ideològic es palesa ja en el preàmbul de la Llei de l'Audiovisual, que parla de "formes expressives vinculades a llur (scl. els ciutadans de Catalunya) ventall de tradicions, és a dir, a l'entorn simbòlic". Curiosa introducció a una llei que versa sobre la regulació de l'espai radiolèctric i que es considera amb "capacitat d'intervenir en la regulació dels operadors i dels continguts". Vol dir que veurem "intervencions" destinades a imposar determinades visions de l'"entorn simbòlic"?
4) La Llei de l'Audiovisual fa sovint referència a la "veracitat informativa" (art. 4,1; 26,1; 26,3 b; 32,1). Pretén obligar als mitjans de comunicació de "fer una separació clara entre informacions i opinions".
Aquestes normes de la Llei es situan palesament en l'àmbit de la segona classificació de la Britannica, és a dir, en l'ambit dels estat de base ideológica. El Govern de Catalunya no només governa, sinó que també educa. Vol assegurar per llei la "veracitat informativa" i vol instruir els periodistes sobre un tema de la deontologia i de la tècnica de la professió, la "separació entre informacions i opinions". Ara bé, l'article 20 de la Constitució Espanyola garanteix el lliure exercici de la llibertat d'expressió, sense altres límits que els establerts per les lleis. La "veracitat informativa" i la "separació entre informacions i opinions" no formen part de les obligacions constitucionals dels periodistes d'aquest país. Altrament dit, la falsetat informativa i la confusió entre informacions i opinions formen part dels drets dels ciutadans espanyols, com dels de tots els països democràtics. A la democràcia la defensa la llibertat, no li calen caminadors.
5) Les "Directrius i recomanacions del Consell de l'Audiovisual de Catalunya sobre la informació relativa al referèndum sobre l'Estatut d'Autonomia" parlen de "guiar l'activitat dels mitjans audiovisuals" (pàg. 1); "assegurar que la informació sobre el projecte d'Estatut que es posi a disposició dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya sigui conforme als criteris de màxima qualitat i rigor, servida amb objectivitat i imparcialitat. Només així es pot contribuir a la millor formació de l'opinió pública…" (pàgs. 2-3); "especial cura en la qualitat de la informació oferta per part dels mitjans de comunicació, element clau en la configuració de la opinió pública" (pàg. 3).
El Consell de l'Audiovisual dóna un pas més en la línia de l'estat educador. És particularment significativa la referència a la "formació de la opinió pública".
Aquesta preocupació per l'opinió pública és pròpia de la doctrina social catòlica: "Atès que la opinió pública exerceix actualment un poderós influx en tots els ordres de la vida social, pública i privada, és necessari que tots els membres de la societat acompleixin llurs deures de justícia i caritat tambè en aquestas matèria i per tant, que també, amb l'auxili d'aquests mitjans, es procuri formar i divulgar una recta opinió pública" (Concili Vaticà II. Decret de mitjans de comunicació social, 8). No s'entén qui ha de procurar que es formi una recta opinió pública. En tot cas, a Catalunya no hi ha problema : se'n cuidarà el C.A.C.
L'Estat de la dictadura franquista professava una doctrina comparable: "Todos estos fenómenos han de ser tenidos en cuenta al tratar de la opinión pública… La educación en la base y un sistema adecuado de información imparcial, son la mejor defensa, y, por supuesto, el Estado no puede permanecer neutral en medio de esta lucha por la conquista de la opinión." (Manuel Fraga Iribarne, "Estructura política de España", Doncel, Madrid, 1961, pàg. 39). "Representaría un abandono de funciones el que la Autoridad no vigilara este campo desde el que puede ser amenazada hasta la misma paz y la tranquilidad interior; que no procurara una depuración de la masa informativa, no tan limpia como sería de desear, y que los órganos informativos nacionales no cooperaran y colaboraran positivamente con la eficacia que les sea posible en el esclarecimiento y formación de criterios rectos en el cuerpo de la opinión" (Gabriel Arias Salgado, "Política española de la información. II Antología sistemática", Madrid, 1958, pàg. 113; "Los medios que deben configurar la Prensa nacional son: la información veraz y la formación de sanos criterios de opinión" (ibidem, pàg. 135).
6. En adduir aquestes citacions no vull insinuar, deumosengor, que el C.A.C. tingui proclivitats feixistes. Tanmateix, un regust de totalitarisme ideológic si que el deixen els seus textos i les seves actuacions. Aquesta preocupació per la veracitat informativa, per la distinció entre informació i opinió i, sobretot, per la "formació" de la opinió pública són trets típics del estats de tipus ideológic. Altrament dit, son inconcebibles en un estat de tipus pragmàtic (segons denominació de la Britannica).
7. Tots els estats moderns disposen d'un organisme no governamental destinat a exercir un control de l'espai audiovisual. Gran part de les seves funcions són tècniques; l'espai radiolèctric és limitat. Una directiva europea atorga a aquests organismes la protecció de la infància, la salut pública i la repressió del racisme. Garanteixen també l'equitat de la distribució dels espais mediàtics durant les campanyes electorals. Es tracta, doncs, d'institucions necessàries. Motiu de més per a que s'abstinguin d'iniciatives que limitin la llibertat d'expressió més enllà del que marquen les lleis, que no es confonguin amb institucions educatives i que no esdivinguin instruments per a l'endoctrinació de la societat en un "ventall de tradicions" i en un "entorn simbòlic" que comparteixen un nombre cada vegada més reduït d'habitants d'aquest país.