finestral

Reflexions i documents

Wednesday, December 26, 2007

ARA FA 35 ANYS

Avui, durant la caminada matinal, m'ha sobrevingut el record d'un fet anecdòtic de les acaballes del franquisme.
Era una tarda de primavera de l'any 1973. Baixava Rambles avall, venint probablement de la Universitat. A l'alçada de Canaletes veig una rotllana de gent silenciosa envoltant una dona. Es tractava, evidentment, d'una turista del nord enllà. Rossa, brevíssimament vestida amb el que semblava roba interior de la seva àvia. Plorava com una Magdalena. Entre sanglot i sanglot s'explicava en alemany, i ningú no l'entenia. Li demano que li passava. Em conta, un xic alleugerida de trobar un interlocutor, que la policia s'havia endut el seu marit. Per què? Van veure uns nois encadenats a una farola (o a un quiosc, no ho recordo), ho van trobar divertit i els van fotografiar. I ja hi vem ser. La policia va prendre l'home per còmplice dels encadenats (tampoc no recordo per quin motiu) i el van detenir. La mossa es va quedar sola al capdamunt de la Rambla, sense diners i i sense entendre què havia passat.
La vaig portar a casa (aleshores vivíem al carrer del Conde del Asalto, ara Nou de la Rambla) i em vaig posar en contacte immediatament amb la Magda Oranich, l'àngel protector de tots els detinguts; la Magda es va fer càrrec de seguida de la situació i va començar les primeres indagacions.
Però vaig fer encara una gestió insòlita. Era el cas que un inspector de la Brigada Social portava els fills a l'Escola Guils de Sarrià, dirigida per Pere Bossom, amb el qual jo col.laborava. Pere Bossom tenia bones relacions amb la mare dels nens. La senyora va acceptar tot seguit de parlar amb el seu marit, de manera que quan, cap al tard, em vaig presentar a la Jefatura Superior de Via Laietana per recaptar informacions sobre el detingut, vaig ser rebut correctament i vaig poder parlar amb el fotògraf fracassat. L'havien tractat bé, i només patia per la seva companya. Va quedar molt alleugerit quan va saber que l'havíem recollida, tot i que em va semblar que encara ho entenia menys.
A les dues de la matinada Magda Oranich ens va telefonar que els detinguts d'aquella tarda anaven a passar al jutjat. La Marta, la mossa alemanya i jo hi vem fer cap a correcuita. El jutge de guàrdia no va tardar ni cinc minuts a desempallegar-se d'aquell passarell. Després de regraciar Magda Oranich vem tornar triomfalment cap a casa. Disposàvem d'un petit catre pels hostes. La parelleta s'hi va encabir abraçats com un entrepà de formatge. A l'endemà els vem engegar de retorn a la seva platja de la Costa Brava, tot aconsellant-los que l'any següent passessin les seves vacances a les platges del Rosselló, que aquest país vivia sota una dictadura i que passaven coses així. Crec que no havien entès absolutament res del que els havia succeït.
Quan vem sortir al carrer, vem trobar un cotxe de la policia aturat davant de la porta de casa. S'hi va estar tot el dia. És obvi que no es van empassar que tot allò havia estat una casualitat. No dic que em van intervenir el telèfon perquè ja el tenia intervingut ("un saludo para los que nos escuchan", dèiem).
La senyora de l'inspector de la Brigada Social va conversar de l'afer amb Pere Bossom, i es va mostrar molt interessada que jo tingués en compte que el seu marit m'havia atès favorablement. Ens trobàvem a les acaballes de la dictadura, i els funcionaris del règim tractaven, cadascun pel seu cantó, de trobar un futur valedor entre la gent de l'oposició…
I van ser feliços i van menjar anissos.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home