finestral

Reflexions i documents

Friday, December 28, 2007

INFANTS DIVINS

Fa dos mil cinc-cents anys la humanitat eurasiàtica va assolir un punt de maduresa espiritual que els historiadors han denominat "moment axial". El confucianisme, les Upanishads, Zoroastre, els profetes d'Israel, Sòcrates i Plató… van representar la superació definitiva de les figuracions arcaiques, tribals i neolitiques. Les grans preguntes : Qui som? D'on venim? On anem? D'on ve el món, on va? van ser objecte d'intents de resposta racionals, universals i comunicables. El concepte d'un principi universal transcendent i d'una ànima espiritual immortal van ser ingredients d'aquesta nova actitud.
Les creences populars, tanmateix, van seguir el seu camí, reblert de déus, dimonis, genis i herois divins.
El judaisme tardà, el de després de l'exili, es va anar amotllant a aquella religiositat raonable, que va quatllar d'una part amb el fariseisme i de l'altra amb la filosofia religiosa de Filó d'Alexandria.
El cristianisme naixent hagués pogut empeltar-se en aquesta línia d'humanització i d'espiritualització de la religió. Però el seu principal iniciador, Pau de Tars, ho va veure d'una altra manera, i va optar per retornar a les obscuritats del misteris orientals, de les llegendes de déus que pugen i baixen i de la història humana convertida en història sagrada centrada en un racó de món. Les universalitats del període axial li van passar per alt.
Entre les fantasies d'aquesta religiositat retrògrada tenen un lloc preeminent els avatars del déu que es fa home, formulació aniquiladora de les elevades intuicions de la transcendència. Aquesta encarnació de la divinitat és concebuda en el seu sentit més literal, i no rebutja la presentació d'un déu que neix, mama, caga i creix, per, al capdavall, morir.
La pietat cristiana, foraviada per aquestes estranyes hal.lucinacions, ha enriquit l'escenari fantasiós amb les figuracions de l'infant diví nascut d'una verge i acotxat en un pessebre. Aprofitant l'universal sentiment de tendresa suscitat per la infància, el cristianisme ha produït una increïble inflació d'emocions religioses lligades amb la invenció de la festivitat del naixement de l'infant diví, que ha acabat desembocant en un fastigós frenesí de consumisme, ben poc compassiu pels milions d'infants que ara mateix neixen i moren en llocs pitjors que un pessebre..
Els creadors de la primera llegenda cristiana eren ben conscients de l'escàndol que produïa en el judaisme la idea d'una encarnació de la divinitat, i per això, quan davant del tribunal del sanedrí Jesús es declara fill de Déu, els sacerdots clamen: blasfèmia! Estaven carregats de raó. L'origen del cristianisme està en una blasfèmia, no solament contra la religió jueva, sinó contra la marxa ascendent de l'esperit i la seva dura lluita contra les tenebres de l'error i de la por.
El dia 25 de desembre el sol, que des de l'equinocci de tardor no havia deixat de declinar, escurçant els dies i allargant les nits, torna a emprendre la seva cursa cap el zenit. Un pas de pardal s'allarga el nou dia, portant als habitants d'aquest hemisferi la garantia d'un ordre i d'una nova primavera. Natalis solis invicti. Una festa digna de la humanitat axial.
Bon natal.

1 Comments:

Anonymous Anonymous said...

De todas las religiones nacidas entre el 500 AC y el 600 DC (del hinduismo al islamismo), sólo una satisface plenamente la razón filosólifa y la religión natural: que Dios se hizo hombre y, en consecuencia, al ser persona, fue igual a nosotros y, por tanto, es posible dialogar con Él.

Porque el diálogo sólo es posible con personas.

Con el Dios nacido Hombre se conectaron las escaleras del Cielo y de la Tierra.

No hay ni habrá religión, filosofía o ideología que pueda satisfacer más: Dios hecho Hombre, persona.

7:04 AM  

Post a Comment

<< Home