DESAFECTO ALRÉGIMEN

Historia calamitatum mearum.
En una inserció anterior d'aquest blog vaig narrar la crisi del diari Tele/exprés arran del meu article editorial "Los pequeños Santos Oficios, a l'abril de 1966. La conseqüència més immediata d'aquest cop repressiu va ser per mi el definitiu bandejament de l'ofici periodístic. Després de centenars de col.laboracions a la premsa, a la ràdio i a la televisió, se'm barrava definitivament aquesta via professional.
No és pas que hi estés molt afeccionat, però. Persistia en la meva orientació cap a l'estudi i la recerca; el periodisme era, d'una banda, un mitjà adient per guanyar-me la vida, d'altra banda, en aquelles acaballes del franquisme, una manera de contribuir eficaçment a la resistència.
Tancada i barrada aquesta porta, vaig trucar a una altra: l'ensenyament. Al retorn de l'exili voluntari a París, entre 1968 i 1970, vaig buscar feina a alguna escola. El meu amic Pere Bossom em va oferir una plaça a l'escola Guils, amb la qual ja havia col.laborat com a conseller pedagògic. Ara bé, per formalitzar el contracte calia un certificat de la policia, un reconeixement de la correcció política del ciutadà. Vaig acudir a la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana i vaig presentar la meva sol.licitud. Al cap de poques setmanes em van convocar, i de viva veu, viva i seca, sense ira, em van assabentar que se'm negava l'aval, i que ho tornés a provar al cap de dos anys si és que havia passat a observar bona conducta. Copio al final d'aquesta inserció el document policial.
Pocs mesos després vaig acudir a un concurs públic de la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig accedir a una plaça de professor contractat. No demanaven certificat de bona conducta. Jo diria que hi va pesar més l'aura de la mala conducta.

CÒPIA DEL DOCUMENT
JEFATURA SUPERIOR DE POLICIA DE BARCELONA
Barcelona, 2 de junio de 1971.
Asunto: Comunicando a José Montserrat Torrents denegación canc. sus antec.
N./ Refª: Archivo Gra.- 5569-33
La Dirección General de Seguridad en escrito de fecha de 28 de mayo último me dice lo siguiente:
"Procede se notifique a D.JOSE MONTSERRAT TORRENTS, hijo de Manuel y María, nacido el 27-7-32 en Barcelona, domiciliado también en esa capital, c./ Santa Magdalena Sofía, 4, que por acuerdo del Excmo. Sr. Director General de Seguridad, ha sido resuelto no acceder a su petición de que cancelen sus antecedentes policiales desfavorables por no haber transcurrido periodo de tiempo suficiente para deducir rectificación de su conducta, pudiendo formular nueva petición pasado un período mínimo de dos años".
Lo que participo a Vd. para su conocimiento y efectos.
EL JEFE SUPERIOR
P.D. El Secretario General Regional
Segell: Dirección General de Seguridad
Jefatura Superior de Policía
Archivo General
Barcelona

CIVILITZACIONS: ALIANÇA?

ALIANÇA DE CIVILITZACIONS?

Ho repeteixo: res no embriaga al pobre esperit humà com el poder. Des del poder les coses es veuen des d'un biaix distorsionat. Ve-t aquí que un bon home en el poder sent la necessitat de fer alguna cosa per la concòrdia universal, i no se li ocorre res més que crear una estructura de poder. Perquè els pactes i les aliances les fan els poderosos. Els que anem a peu fem converses, diàlegs, trobades, seminaris… Com que no representem res ni ningú, no podem firmar pactes ni aliances. Les aliances s'han de firmar, i les firmen els que representen alguna cosa; els que tenen alguna mena de poder. A Europa hi ha hagut la Santa Alianza, per exemple, i més recentment eren aliats els exèrcits que van derrotar el nazisme. Només pot entrar en una aliança el que té un cert poder, sinó la cosa no té sentit. Imagineu que postulo la meva entrada a l'Alianza de Civilizaciones. Em demanaran què represento, i com que no represento res, no hi podré entrar. En canvi, per entrar en un diàleg de civilitzacions només em demanaran com me dic.
L'espectacle de la recent reunió de la Alianza de Civilizaciones ha estat penós. Qui ha autoritzat el president del govern espanyol de representar la civilització occidental? Com pot el Sr. Erdogan, cap de govern de Turquia, representar la civilització islàmica? Que no són musulmans els kurds? Els polítics presents a la reunió representaven els seus països, poders econòmics i militars. Que pactin el que vulguin, i quan més millor. Però que no pretenguin fer-se els portantveus dels milions d'éssers humans que malden per entendre's millor i conviure en pau al marge de les conxorxes polítiques, militars i econòmiques.
Us sobren els diners? Ja us diré jo una bona manera d'esmerçarlos. Creeu, a Toledo o allà on sigui, una poderosa central de publicació, en paper i digital, de les grans obres de la cultura europea en àrab, hindi, urdu, iraní, kurd, amazig, tamil, quèchua, swahili… , i de traduccions a llengües europees de les grans obres d'aquestes cultures. Aleshores veneu-les a bon preu (no les regaleu, per l'amor de Déu). D'aquesta manera facilitareu el diàleg de tots aquells que vulguin dialogar. Perquè el que cal d'antuvi és la mútua coneixença. Els qui us vau reunir a Madrid massa bé que us coneixieu…

HUMANITAT COMPARTIMENTADA

Sembla que el que va introduir el terme "cosmopolita" ("kosmopolités") fou Diògenes el Cínic, al segle V aC; els estoics adoptaren i escamparen el concepte. Els grecs recollien l'herència humanitzadora dels moviments espirituals desvetllats en la que s'ha anomenat "època axial" (Confuci, les Upanishads, Buda, Zoroastre, profetes d'Israel, Sòcrates i Plató…). Des d'aquell moment, al món occidental sempre hi ha hagut persones disposades a considerar-se simples habitants de la Terra, en peu d'igualtat amb tots els altres habitants, de qualsevol llengua i de qualsevol color.
Passada la fragmentació cultural de l'Edat Mitjana, els europeus, amb la Revolució Francesa, van recuperar l'esperit del cosmopolitisme de l'època axial, xifrada ara en els ideals de la llibretat i de la igualtat (la fraternitat tenia efectes decoratius). Certament que el particularisme cristià no ha desaparescut del tot del tot, però si que ha deixat de caracteritzar la civilització occidental. En aquest sentit, no es pot parlar en l'actualitat d'una "civilització cristiana", concepte esdevingut anacrònic.
Els europeus, cofois, van arribar a pensar que amb el domini econòmic i militar del món podrien estendre els seus ideals humanístics, els més naturals, pensaven, i els més vàlids.
Tanmateix, a les acaballes del segle XX s´han fet fortes altres concepcions de l'essència humana, vehiculades per nous eixos de poder econòmic i demogràfic. En el món s'han fet presents ideals particularistes i disgregadors, doctrines religioses i polítiques que refusen radicalment la igualtat dels homes i la universalitat dels valors, i que desconeixen absolutament el concepte de cosmopolitisme. Sistemes que divideixen la humanitat en dos blocs separats i irreductibles: "nosaltres" i "ells". Les dues principals civilitzacions contemporànies que professen aquesta ideologia són l'islam i l'hinduisme.
Per l'islam, la humanitat és divideix essencialment en fidels (els creients en Alà i el seu profeta Mahoma) i infidels (tots els altres). Per l'hinduisme, els éssers humans es divideixen en participants de l'Atman (els "dvija") i tots els altres. Per aquests grups de civilització, la igualtat universal és un error i una blasfèmia. Musulmans i hindús volen viure i prosperar en el si de les seves comunitats tancades, amb contactes purament externs amb els altres grups humans.
Els europeus, que tan galdosament ens sentíem ciutadans del món, ens hem trobat tot d'una formant part d'un agrupament particular i ben caracteritzat: som els occidentals. No tenim escapatòria. Els dos altres grans grups es fan cada vegada més presents i actius en el context económic, cultural i militar. Nosaltres maldem per ser universals; ells, poderosament, ens particularitzen. Llibertat i igualtat no son ja ideals universals, com ens en havíem fet la il.lusió: són característiques de la civilització occidental, i prou.
Són erronis, doncs, els ideals de la libertat i de la igualtat? Bon nombre d'occidentals s'han resignat a aquesta opció i han proclamat el relativisme dels valors: llibertat i igualtat són valors de la cultura occidental, no són valors universals.
Sostinc la universalitat dels valors occidentals fonamentals. Penso que la llibertat i la igualtat són atributs socials naturals perfectament adaptat a l'espècie humana. Crec, per tant, que la fletxa del progrés acabarà portant a tot el gènere humà a l'adopció d'aquests valors. Crec, per exemple, que en un futur, potser encara llunyà, tots els grups humans acceptaran la igualtat social d'home i dona.
Ara per ara, tanmateix, la situació i la relació de forces imposen l'acceptació de la compartimentació: som occidentals, diferents i enfrontats amb els altres grups, sobretot amb l'islam i l'hinduisme. La conjuntura mundial ens imposa aleshores un valor provisional: la solidaritat amb tota la població occidental. No ens en hem d'avergonyir ni ens en hem de fer escrúpol: són els "altres" els que ens ho han imposat. Tant de bo que un dia desaparegui aquesta constricció i poguem tornar a sentir-nos cosmopolites. Ara per ara, anar pel món amb el cor a la mà d'aquesta manera seria una ingenuïtat irresponsable.
- Germà musulmà, et miro als ulls i declaro que tu i jo som iguals.
- Ni germà ni punyetes. Tu ets tu i jo sóc jo.

ANTINAZISME SOSPITÓS

Llegit Joachim Fest, "Yo no. El rechazo del nazismo como actitud moral", Taurus, 2007.
Fest és un periodista alemany molt conegut (traspassat fa poc). La seva biografia, publicada el 2006, és una resposta prou explícita a Günther Grass, que en el seu "Tot pelant la ceba" havia revelat la seva adscripció a les SS quan era adolescent. La família de Fest va resistir heroicament contra el nazisme. El seu pare va perdre la seva plaça d'ensenyant, i van quedar reduïts a l'escassesa i a la inseguretat. Després de la guerra, el pare Fest va tenir un paper polític a la democràcia alemanya, tot i haver quedat esgotat per les calamitats sofertes. En aquest sentit, la trajectòria de la famíla Fest, i de Joachim en particular, és impecable.
El que m'ha preocupat d'aquest text és la seva total introversió germànica. El noi Fest no coneix, i sembla que no vol conèixer, res més fora de la cultura alemanya. El llibre va ple de Goethe, de Schiller, de von Kleist, de Rilke. Pàgina rere pàgina assistim a les seves vacil.lacions entre Mozart i Schubert. Ni Dante, ni Shakespeare, ni Cervantes, ni Racine, ni Flaubert no apareixen per res en la seva formació. En el camp de concentració americà, a la fi de la guerra, descobreix Conrad i Somerset Maugham.
La narració transcorre entre 1930 i 1946. Tanmateix, en el text apareixen escassíssimes referències a la guerra, a la repressió nazi (fora de la que afectà a la seva família) i pràcticament res sobre l'Holocaust. El desembarcament aliat de juny del 1944 li passa per alt. El narrador es mostra preocupat gairebé exclusivament per la seva formació intel.lectual, obsessionat per triar entre Mozart i Schubert, i pensa que això ens apassionarà als seus lectors de 2006.
Amb alemanys com aquests, el nazisme ho va tenir fàcil. No oblidem que Hitler va arribar al poder per les urnes. El pangermanisme i el chauvinisme cultural li van obrir el pas (apart naturalment dels errors del tractat de Versalles). Aquesta penosa biografia d'un resistent antinazi m'ha ajudat a apreciar encara més la narració de Heinrich Mann "El súbdit de l'Emperador" (Der Untertan), que mostra amb tota cruesa com el patrioterisme i el nacionalisme de l'Alemanya del segle XIX i primers del XX eren un perill per la pau europea.
"Yo no", però vosaltres si.

FUMAR MATA

La humanitat occidental ha tardat quatrecents anys a adonar-se que tolerar el fum del tabac en els espais públics era nociu per a la salut de la població. Benvinguts els espais tancats nets de fum.
Però no és d'aquest aspecte de l'univers tabaquista que volia parlar, sinó de l'aspecte mèdic, en concret sobre l'epistemologia i la sociologia de les campanyes antitabaquistes.
La lluita contra el tabac es pot posar en paral.lel amb la lluita contra l'alcohol. Ara bé, en el cas de l'alcohol, totes les campanyes s'han basat en la promoció de l'ús moderat de les begudes, mai en la seva eliminació total. Les estadístiques destinades a motivar els bevedors parteixen sempre de la situació d'abús de l'alcohol. No existeix cap tipus de campanya, ni cap mena d'estudi mèdico-sociológic sobre els efectes en la salut de l'ús moderat de les begudes alcoholiques. En particular, ni els vins ni les cerveses han estat objecte de campanyes d'advertència a la població sobre el seu eventual perill. És a dir, en el cas de l'alcohol s'ha distingit sempre entre ús i abús. Per què no s'ha fet el mateix en el cas del tabac?
"Fumar mata". L'expressió equivalent "beure mata" no s'ha utilitzat. A què és deguda aquesta diferència?
Una de les principals malalties que afecta al fumador és l'enfisema pulmonar. Vegem què en diu l'acreditat manual Merck (1997): "La enfermedad pulmonar obstructiva crónica se desarrolla aproximadamente en el 10 al 15 por ciento de los fumadores. Los fumadores de pipa y cigarros la desarrollan con mayor frecuencia que los no fumadores, pero no tanto como los fumadores de cigarrillos" (pàg. 188). Aquestes asercions suggereixen tres comentaris:
1. El manual distingeix entre fumadors de cigarrets d'una banda i fumadors de pipa i cigars de l'altra. Aquesta distinció ha desaparegut en les campanyes antitabaquistes recents.
2. Aquesta manca de precisió en l'enquesta mèdico-sociològica ha portat a oblidar per complet l'acció nociva del paper dels cigarrets. Hom arribaria a la conclusió que el paper dels cigarrets és totalment inocu, el que no és el cas.
3. Si el tabac afecta greument al 15 % dels fumadors, vol dir que el 85 % dels fumadors no resta afectat. Encara menys els fumadors de pipa i cigars. I encara menys, cal concloure lògicamente, els fumadors molt moderats, tant de cigarrets com els altres.
Per què els promotors de les campanyes antitabaquistes oficials no tenen en compte aquestes distincions sociológicament elementals? Per què no prenen mai en consideració el fumador moderat (com es considera el bevedor moderat)?
Assajaré una resposta. Si els avisos antitabaquistes reproduissin informacions com les del manual Merck, l'eficàcia de les campanyes se'n aniria en orris. El fumador, fins i tot el de cigarrets, diria:"Només tinc una contra set probabilitats d'agafar un enfisema". O bé: "Em paso a la pipa". O encara: "Fumaré moderadament". En tots aquests casos, el tabaquisme seguiria imperant, amb algunes modificacions. Però l'agent antitabaquista, que obra en nom de l'Estat, desconfia radicalment de la naturalesa humana, i ben fet que fa. Sap que el tabac crea addicció. El qui s'ha passat a la pipa pot tornar al cigarret. El qui ha començat a fumar moderadament pot tornar a l'excés. El fumador adult arrossega al joves. Aleshores, l'Estat vol protegir el ciutadà contra si mateix. Un avís com "l'abús del tabac pot matar" seria massa flac; no, cal amollar-ho sense distincions, enèrgicament, cal aterroritzar el fumador i l'eventual fumador: "fumar mata".
L'occidental modern ha retornat, pas a pas, al concepte paternalista de l'autoritat. L'Estat és un pare amatent que guia l'individu pel recte camí de la virtut. Els talibans d'Afganistan tenien un "Ministeri de promoció de la virtut i repressió del vici". A les societats occidentals la funció s'ha anat imposant (per bé que no el nom), amb la tranquil.la conformitat de la població.
Big Brother ha entrat en contacte amb els investigadors dels laboratoris Merck i els ha imposat el següent redactat: "El 90 % dels fumadors, tant de cigarrets com de pipa i de cigars, desenvolupen un enfisema pulmonar, independentment de la quantitat de tabac consumida".