finestral

Reflexions i documents

Sunday, December 21, 2008

EL BARQUER DELS DÉUS

JUSTIFICACIÓ. L'any 2005 vaig publicar al Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona la novel.la "El barquer dels déus", una narració fictícia situada en un marc rigorosament històric, l'Egipte del segle V de l'era comuna. Com sol passar amb les publicacions universitàries, va tenir una difusió escassíssima i a hores d'ara ja està gairebé fora del mercat. He considerat adient, doncs, consignar-la en aquest blog, en lliuraments espaiats.
Algun lector m'ha observat que la llengua d'aquest escrit és arcaitzant i que molts termes són actualment inintel.ligibles. Si el que pretenen és que renuncïi a la riquesa de la nostra llengua, no m'hi avindré pas. Sospito que els mots poc entenedors són els referents a l'arquitectura i a la navegació, temes molt freqüents en aquest escrit. El català té un nom per cada cosa; a mi també m'ha costat d'esbrinar-lo. En tot cas, el país té prou escriptors que empren amb eficàcia la llengua emprobrida que el públic sembla que exigeix. El gremi es passarà ben bé de mi.

----------------------------------------------------

Josep Montserrat Torrents

EL BARQUER DELS DÉUS

novel.la

Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona

2005

-----------------------------------------------------------

Inscripció

EGIPTE!
Ignores, Asclepi, que Egipte és una imatge del cel?
Si, la nostra terra és el temple del món.
Però vindrà un temps quan semblarà que els egipcis
han estat servint la divinitat debades,
quan el seu culte diví serà menyspreat.
Perquè tota la divinitat fugirà d’Egipte
i pujarà al cel; aleshores Egipte quedarà com una vídua,
abandonat pels déus.
EGIPTE!
Als egipcis se'ls prohibirà retre culte a Déu,
i fins i tot, aquells qui seran trobats honorant i venerant Déu
seran condemnats a la pena capital.
En aquell dia, aquest poble,
el més piadós de tots els pobles,
esdevindrà irreligiós.
Ja no vessarà de temples, sinó de cadàvers.
Corpus Hermeticum, Asclepius.








1

EL TEMPLE AMENAÇAT

Any 450 de l’era cristiana, primer de l’emperador Marcià.
Mes de Tout, setembre dels romans.

La turba de monjos i de ciutadans s'encinglava fatigosament per l'aspre sender que arrencava dels darrers camps d'ordi de la ribera del Nil. El camí de bast s'enfilava per l’empit del roquissar que tancava per llevant la coma verdejant de les terres fèrtils. Més enllà, passada la carena de la muntanya, s'estenia el desert aràbic, que ja no s'acabava fins a la costa del Mar Roig. A l'esquerra, el fil de la serralada avançava com un esperó fins a la mateixa línia del riu, sobre el qual queia com un estimball. Matolls d'argelaga maldaven per sobreviure en mig del pedruscall a les vores del sender, xuclant les escadusseres ventades humides que pujaven del riu.
El vent del Nil encara no s'havia entaulat. Els raigs del sol, blanquinosos de sorra, queien aplomats sobre homes i minerals, aixecant de la terra calcinada una escalfor de fornal.
Al davant de tot de la corrua, una dotzena de monjos joves, amb els hàbits negres de l'orde pacomià, traginaven tota mena d'estris de construcció (per dir-ho d'alguna manera, car el capteniment d'aquella sinistra multitud feia pensar qualsevol cosa menys que anessin a construir res): pics, pales, malls, maces, aixades, tascons, barres de ferro i cordes. Al darrere d'ells pujava panteixant penosament un escamot de camperols llogats per carregar costals de betum i feixos d'encenall. Bon tros més avall, caminant amb calma, s'arrengleraven un centenar d'homes de posat inequívocament ciutadà, embolcallats en els seus mantells de travessa, amb caperulls que els tapaven la boca i calçats amb sandàlies massa fines per a aquells topants. Alguns duien a coll odres d'aigua o cistelles de viandes curosament espartades, com si anessin a una fontada. Els seguien dues dotzenes de monjos, que es paraven sovint per esperar tres monjos vells que, recolzats en els seus gaiatos, s'arrossegaven per la costa cada cop més rerassegats. No hi havia cap vilatà dels pobles del voltant, llevat dels camàlics.
A la carena del serrat rocallós, arran del cingle que queia sobre el riu, s'alçava la mola majestuosa del temple d'Osiris de Tene. Presentava l'estructura rigorosament rectangular dels temples del Nou Imperi. Estava orientat d'est a oest, amb l'entrada a la banda de ponent. S'hi accedia per una ampla rampa de llambordes de granit, de molt poca inclinació, amb una petita balconada a cada banda. Els pilons del frontal de l'entrada, de pedra i rajols, tenien molt poca alçada. Seguia un gran pati quadrat, enllosat amb basalt gris i voltat d'un pòrtic amb columnes de granit. A la part de llevant hi havia un rengle de columnes osiríaques al darrere de les quals s'obria el gran portal de la sala hipòstila, a la que s'accedia per tres graons de basalt negre. Aquesta sala tenia vuit columnes rectangulars en gres que sostenien un sostre de grans blocs de granit. Al fons, tres petites portes amb llinda d'alabastre donaven pas a tres capelles completament fosques. El tret més original d'aquest temple era la galeria posterior, amb un rengle de columnes de granit rosa que tancaven el recinte pel cantó de llevant amb una gran balconada. Quan l'il.luminava el sol ponent, el temple es reflexava en les aigües fosques del riu, oferint el corprenedor espectacle d'un temple capgirat sota el corrent. Als temps passats, molts peregrins de tot el país acudien als capvespres per gaudir de la visió de la casa del déus fluctuant sota les aigües. Fins i tot s'havia bastit, al peu de l'espadat, una mena de mirador de fusta des del qual, mitjançant un mòdic peatge, es podia fruir de l'espectacle en tota la seva esplendor. Les restes del mirador servien ara de pleta a una dotzena d’ ovelles.
Tot el recinte del temple havia estat minuciosament buidat de les estàtues que antigament contenia. Només en quedava una, la imatge en marbre de l'emperador Constantí en posat de faraó, dreçada a l'esquerra de la sala hipòstila amb una gran catifa de llana al davant i amb una gerra de flors fresques a cada banda. Les estàtues que havien adornat les sales del temple reposaven ara emmagatzemades a la cripta, embolicades amb tires de papir. Les pintures de la sala hipòstila, que representaven els episodis del cicle mític osirià, havien estat tapades amb enramades de pàmpols i fulles de palmera. Quedaven, però, les inscripcions jeroglífiques que omplien de dalt a baix els murs exteriors; ningú no s'havia preocupat d'esborrar-les, perquè ningú no les entenia. Malgrat tot, l'obra del temple apareixia polida i ben conservada dins de la seva austera nuesa.
Al capdamunt de la rampa d'accés, a dos passos dels pilons d'entrada, una dotzena d'homes i dones romanien dempeus i immòbils sota els raigs ardorosos del sol matinal. Duien el cap descobert i vestien túniques de lli llargues fins als peus, balderes i de mànigues amples, sense cap distintiu.
Deu passos al davant d'ells, un home guarnit amb tunicel.la militar sobre genoll i amb clàmide i casc de legionari de tropes auxiliars arborava un estendard amb les ensenyes del Senatus Populusque Romanus. El gonfanoner era Alquinos, centurió licenciat d'Heracleòpolis, fidel de l'antiga religió. Alquinos havia participat a la batalla d'Utus l'any 447, quan l’exèrcit romà fou derrotat per Àtila. El centurió egipci havia fet front tot sol a un nodrit escamot d'huns i havia salvat el tribú de la seva cohort, rescatant de passada l'estendard. Com a recompensa, quan es retirà se li concedí el privilegi de guardar l'ensenya a casa seva. No era la primera vegada que acudia amb el gonfanó imperial per fer front als enderrocadors de temples antics.
La primera glopada de monjos desembocà del sender i, després d'una breu vacil.lació, s'apartaren vers el cantó dret de la rampa d'accés, deixant anar per terra els estris que traginaven amb un terrabastall del tot innecesari. Els portadors de betum i d'encenalls es col.locaren prop d'ells. La gernació de ciutadans, arribant un per un, s'anaren escampant per la banda esquerra de la rampa. Quan tots hagueren accedit a la plataforma i cessà la remor dels passos, el recinte del temple quedà sumit en un compacte silenci. Els nouvinguts miraven fit a fit el petit estol dels servidors del temple, que romanien absolutament immòbils sota la llum encegadora. A la fi, pel caient de la costa s’oïren uns esbufecs i entraren al recinte els tres monjos vells, panteixant i rondinant. Al darrere d'ells arribà la resta dels monjos, que formaren com un cancell al començ de la rampa del temple. Un dels homes obrí un odre i oferí aigua als tres abats (les creus que duien penjades al pit acreditaven la seva dignitat monàstica). Els tres vells es refrescaren els canells i begueren un glop. Tot seguit, aparentment asserenats, avançaren vers l'entrada del temple i s'aturaren a poques passes davant del portador de l'estendard.
El gonfanoner cridà en grec i amb veu estentòria:
-Llarga vida a l'emperador Marcià i a l'emperadriu Pulquèria!
Al darrere d'ell, els servidors del temple recitaren rítmicament:
-Llarga vida a l'emperador Marcià i a l'emperadriu Pulquèria!
Un dens silenci seguí a aquesta proclama. El vent del riu s'havia entaulat i murmurejava tènuement en acaronar les parets del temple, removent les túniques dels servidors. A la fi, un home d'aspecte venerable es separà de l'estol dels vestits de blanc, avançà uns passos i s'adreçà en llengua grega als nouvinguts:
-¿No lloeu la majestat del nostre emperador i de la seva augusta esposa?
Els tres abats es miraren l'un a l'altre i digueren amb un fil de veu:
-¡Llarga vida a l'emperador i a l'emperadriu!
Al darrere d'ells, la turba de monjos i ciutadans produí un murmuri descompassat, després del qual caigué sobre la muntanya un silenci estrany i angoixós. Al capdevall, un dels abats s'adreçà al qui, malgrat l'absència d'insígnies, podia identificar-se com a sacerdot del temple i digué en to ferm i sense alçar la veu:
-El vostre temple és la casa del dimoni i Déu mana que sigui enderrocat com tots els altres de la comarca. Vosaltres podeu sortir amb totes les vostres pertinences; ningú no us farà mal.
El sacerdot respongué, aquesta vegada en llengua egípcia i adreçant-se a la turba que tenia al davant seu:
-Vosaltres sabeu que aquests temple està sota la protecció dels nostres venerats emperadors. El governador és testimoni que totes les estàtues han estat retirades, d'acord amb els sacratíssims decrets imperials, i dipositades sota segell en els soterranis. Resta només l'estàtua de l'emperador Constantí, de gratíssima memòria, venerat antecessor del nostre emperador Marcià. Un rescripte de l'emperador Teodosi, que Déu tingui en sa glòria, ens autoritza a mantenir l'edifici en bon estat per albergar l'efígie del seu gran antecessor. El rescripte es troba als arxius d'Antinòpolis, i nosaltres en tenim una còpia autèntica, en grec i en llatí.
Els abats es consultaren l'un a l'altre i el portaveu digué a la fi:
-Aquest rescripte ja ha caducat. D'altres n'han vingut després que manaven l'enderrocament dels temples idolàtrics.
-Us equivoqueu, o és que potser no llegiu prou bé el grec. Cap rescripte imperial no ha ordenat mai la destrucció dels temples d'Egipte, sinó només la cessació dels sacrificis i dels actes de culte. Sabeu prou bé que aquest edifici ha deixat de ser un temple i que ara forma part del patrimoni imperial com a casa que custòdia un record gloriós de la història de l'Imperi Romà. En tot cas, nosaltres tenim un rescripte. En teniu vosaltres algun que estableixi la seva abrogació?
L'abat romangué en silenci. Al darrere d'ell, la gernació de monjos i ciutadans murmurava i s'agitava. El gonfanoner cridà:
-Llarga vida a l'emperador Marcià i a l'emperadriu Pulquèria!
Ningú no respongué. El sacerdot observà amb ironia:
-Corre la brama que els monjos pacomians de la Tebaida no són entusiastes de la família imperial de Constantinoble...
El més jove, o el menys vell dels abats respongué airadament:
-Qui ha dit això? Nosaltres som súbdits fidels d'aquest emperador, com ho fórem del seu pare.
El sacerdot, aleshores, extengué els braços i exclamà amb veu forta:
Invoquem sobre d'ell, doncs, la protecció del cel! Llarga vida a l'emperador Marcià!
Els abats aixecaren els braços amb els palmells de les mans cap amunt i cridaren tan fort com pogueren:
-Llarga vida a l'emperador Marcià!
Els servidors del temple i la massa de monjos i ciutadans uniren les seves veus per cridar repetidament:
Llarga vida a l'emperador Marcià!
Quan el ressò de les exclamacions s'hagué extingit en els murs del temple regnà novament el més absolut silenci. Els abats xiuxiuejaren entre ells i a la fi, sense llançar ni un esguard al estendard i al temple, giraren cua i s'adreçaren vers la sortida. La multitud els obrí pas, i l'un darrere l'altre s'endinsaren en el sender de baixada, enduent-se pics, pales, malls, maces, aixades, tascons, barres de ferro i cordes. El vent de migdia, que havia retornat amb força, gemegava entre les columnes de la galeria del temple, com si els volgués arrencar les pregàries que els homes malavinguts d'aquell país havien fet cessar.

2 Comments:

Anonymous Josep Triginer said...

Professor Josep Montserrat,
Vull aprofitar aquest petit espai per agrair-li la decisió de posar a l’abast d’un públic ampli la seva novel•la “El barquer dels déus”. Certament, sovint les publicacions dels serveis editorials de les nostres universitats no gaudeixen de la publicitat o accessibilitat, fora dels cercles acadèmics, que seria desitjable que tinguessin.
Que alguns intel•lectuals de renom hi dediquin part del seu temps en fer ús de l’espai virtual per a donar a conèixer els seus treballs i opinions, és una tasca del tot lloable. Passejar de tant en tant per les afores de la torra de marbre acadèmica és, malgrat l’escàs reconeixement de que pot gaudir per part de les autoritats “habilitadores” de cara al CV d’un investigador professional o professor universitari, certament encomiable. Tanmateix, i això és evident per raons obvies, aquest no ha de ser un entrebanc per a l’autor del “Finestral”.
Salut.

2:16 PM  
Anonymous Anonymous said...

Es creu que es el Terenci Moix ?
Que hi ha de interessant en la seva novela?

8:23 AM  

Post a Comment

<< Home