finestral

Reflexions i documents

Thursday, April 23, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 9

(Quarta part)

Divendres 12 de PAOPE
A punta de dia s'alçà efectivament un bòrees prim. Turi féu guindar tota la vela i el Rois navegà riu amunt arran de ribera per desempallegar-se de la força del corrent. Durant tot el dia el vent anà ratxejant entre el primer i el quart quadrant, de manera que a entrada de fosc pogueren fondejar al moll de Schmin, la Panòpolis dels grecs.
Malgrat les precaucions que havia pres Hermodor per preservar el caràcter privat del seu viatge, el governador de Panòpolis n'havia estat assabentat. Tot just havien amarrat al moll principal de la vila, al davant dels pòrtics de Trajà, un oficial es presentà a saludar Hermodor i a trametre-li una invitació del governador per l'endemà al vespre. L'ambaixador de Bizanci hagué d'acceptar, ben a contracor. Decidiren, doncs, dedicar tot el dia següent a visitar la ciutat. Mentrestant, Orsíesi acudiria a la residència episcopal per concertar una entrevista amb el bisbe Dionisi.
Panòpolis era una vila gran i pròspera, cap d'una província. Antigament havia estat un centre de culte del déu Min, identificat pel grecs amb Pan. L'estàtua ictifàl.lica del déu era famosa per l'allargada del seu fal.lus ("set dits", diu un cronista). S'hi adorava també Horus en la seva figuració d'Haroeris, i Isis. Havia tingut temples aixecats per Tuthmosis III, Ramsès II i Ptolemeu XIV, arranjats per Domicià i Trajà. La ciutat era en l'actualitat el centre cultural més important de la vall del Nil. La població era majoritàriament grega. Els egipcis vivien en un barri que s'estenia riu avall i es dedicaven a la fabricació de teixits de lli, que eren apreciats a tot l'Imperi. Els adeptes de l'antiga religió eren més nombrosos a Panòpolis que arreu d'Egipte. Les famílies patrícies de la ciutat s'havien mantingut fidels a les tradicions ancestrals. Nogensmenys, havien renunciat al culte extern i es limitaven a conrear la cultura grega clàssica. Hi havia nombroses i excel.lents escoles, que acollien alumnes, àdhuc cristians, de tota la vall del Nil. Prosperaven les acadèmies filosòfiques i filològiques, i els tallers dels escribes produïen llibres en llengües grega i egípcia.
La regió de Panòpolis havia estat, en el decennis passats, l'escenari de les facècies de l'abat pacomià Senuti, que, al capdavant dels seus escamots de monjos enderrocadors i apallissadors, recorria tota la comarca depredant llocs de culte i demolint temples, fins al punt que no poques vegades s'havia hagut d'enfrontar amb l'autoritat civil a causa de la il.legalitat i a la violència dels seus mètodes. Tal fou el cas del temple de Pneuit: Senuti irrompé en l'edifici amb els seus monjos i s'endugué el mobiliari sagrat. Els sacerdots el denunciaren al tribunal del prefecte d'Antinòpolis, però al capdavall les autoritats civils hi llençaren terra a sobre i no passà res. Ara Senuti tenia més de cent anys i ja no es movia del seu monestir d'Atribis, prop de Panòpolis, però els seus deixebles enderrocadors seguien fent de les seves per tota la regió. Amb tot, l'accesió de Dionisi a la seu episcopal de Panòpólis havia moderat els conflictes entre els cristians i el fidels de l'antiga religió. Els temples, deia Dionisi, ja cauran sols; no cal arranar-hi parelles de bous.

Dissabte 13 de PAOPE

El bisbe invità els expedicionaris a mig matí del dia següent. Acudiren a la cita Hermodor, Turi i Orsíesi. Dionisi els rebé amb estudiada simplicitat, com si fós un ciutadà qualsevol. No vestia hàbits monacals, com la majoria de bisbes, sinó que duia la túnica curta i l'esclavina dels mestres de retòrica, i així es presentà: un mestre de retòrica a qui les circumstàncies havien obligat a assumir la feixuga càrrega de l'episcopat.
- Com anys fa Sinesi de Cirene, precisà.
La conversa, distesa des del primer moment, tingué lloc en un porxo hipòstil que donava al jardí de la residència episcopal; tots seien en bancs de fusta i vímet al voltant d'una taula parada amb fruita i hidromel (aquest és l'unic punt que després criticà Turi, el de l'hidromel). Dionisi els mostrà alguns còdex valuosos de la biblioteca de l'escola cristiana i alguns ushebtis trobats a les ruïnes del temples i de les mastabes dels voltants. Parlaren una mica de tot. Dionisi i Hermodor tenien molts amics comuns, i els anaren repassant un per un.
-Què sabeu del meu compatriota Cir? -preguntà Dionisi.
-Ara està retirat. Va assolir el càrrec de prefecte del palau arran de la seva conversió al cristianisme...
-El pobre Cir es va cansar de la malvolença dels cortesans a causa de la seva fidelitat a l'antiga religió. En una cort dominada pel fanatisme de la princesa Pulquèria això no era gens fàcil. Cir va claudicar.
-Ja és prou estrany que un bisbe cristià parli d'aquesta manera...
Dionisi somrigué, i proseguí calmosament:
-La meva història corre per totes les boques; de mi n'haureu sentit dir de tots colors. Tanmateix, Hermodor, és ben senzilla, i us la diré en quatre mots sincers. Conec per pròpia experiència el que és viure a contra corrent. El meu llibre de poemes classicistes em donà fama arreu de l'Imperi, però la meva adhesió als déus antics em tancava totes les portes. A la fi em vaig decidir a llegir els llibres cristians; no els productes grofolluts dels monestirs, sinó els grans mestres, els evangelis, Pau, Valentí, Orígenes, Gregori de Nissa... Vaig arribar a la conclusió que la concepció cristiana de la divinitat, del món i de l'home no era molt diversa de la dels nostres savis egipcis, sobre tot dels de la tradició hermètica, que era la que em sentia més pròxima. D'altra banda, veia que la religió ancestral havia entrat ja en la seva última fase, i que anava directa a l'extinció. No tinc vocació d'heroi. Vaig començar d'escriure un comentari de l'evangeli de Joan. M'hi trobava bé. En acabar el primer capítol ja era cristià, a la meva manera, és clar. Mai ningú no m'ha demanat una professió de fe. Jo, com Sinesi, tinc la meva pròpia religió, i deixo que el poble cregui el que els monjos li posen al davant: sants, miracles, àngels, cels i inferns.
-Seguiu treballant en aquest comentari?
-Si, sempre que puc. Les tasques administratives m'aclaparen. Un bisbe, avui, no és res més que un funcionari qualificat de l'Imperi. Així que pugui me'n deslliuraré i em consagraré de ple a les tasques literàries...
-Potser aleshores tornareu als déus dels vostres pares...
-No penso haver-los deixat mai. Les vostres divinitats i les divinitats cristianes són les mateixes amb diversos noms.
Turi interrompé amb vehemència:
-Això mateix declarà Hermodor fa poques nits, quan ens parlava del faraó Akhenaton! Em sembla que vosaltres dos esteu a la mateixa banda.
Dionisi respongué citant un passatge d'Orígenes: "A vegades el que sembla que està fora és a dins, i el que sembla que és a dins està fora".
-Al capdavall -resumí Hermodor amb melancolia- ens llevaran àdhuc el dret a la puresa de la consciència.
Dionisios romangué en silenci, com apesarat. A la fi, posà amistosament la mà sobre l'espatlla d'Hermodor tot dient:
-Quan arribeu al temple d'Isis de Filé tingueu-me present en les vostres pregàries.
Dionisios s'entestà després en acompanyar-los fins al vaixell per saludar la tripulació i oferir-los un odre de vi dolç de les vinyes del bisbat, el mateix, observà, que es feia servir per dir missa.


Diumenge 14 de PAOPE

A mig matí del dia següent el vent del nord s'entaulà francament, i Turi decidí d'aprofitar-lo per navegar fins a Psoi (Ptolemaida), a cinc estadis riu amunt. A primera hora de la tarda atracaren al moll de viatgers de la ciutat, al costat de la galera del dux, que arborava les tres banderes de l'Imperi. Hermodor saltà de seguida a terra portant el seu sarró, i anuncià que passaria la nit a un hostal de la vila i que tornaria al matí del dia següent. Turi i la tripulació es limitaren a vagarejar pel moll sense perdre de vista el vaixell; a la fi s'arrepetellaren als bancs d'una taverna que obria portes prop de l'aigua i passaren la vesprada bevent vi i menjant figues seques.
Ptolemaida Hermiou, Psoi en llengua egípcia, a la riba occidental del Nil, era aleshores la ciutat més gran d'Egipte després d'Alexandria; el dux de les Dues Tebaides havia decidit fixar-hi la seva residència principal. El poblament de Ptolemaida va coincidir amb el despoblament d'Abidos i de Diòspolis Parva, riu amunt. La ciutat era grega de cap a peus. Havia tingut temples dedicats a Zeus, a Dionís, als Dioscurs, a Asclepi i a l'Isis hel.lènica. La tradició local pretenia que Psoi ocupava el lloc de la llegendària ciutat de Tinis, bressol de les primeres dinasties de l'Egipte unificat.
L'any 430, la ciutat havia estat atacada pels blemis arran de la darrera guerra oberta de l'Imperi contra aquells feréstecs pobladors del desert. Des d'aleshores se l'havia fortificat i havia esdevingut el centre d'operacions de les campanyes contra els nòmades d'ambdós deserts. L'habitaven, consegüentment, molts militars amb les seves famílies.
Hermodor pujà a pas lleuger per l'escalinata que duia del moll a l'Àgora de l'Aigua, amplíssima plaça porticada oberta sobre el Nil. A mitja plaça, un cop fora de la vista dels seus companys, aturà un vailet per demanar-li en llengua grega:
-Coneixes la casa de viatgers de Timoteu?
-Si senyor, la conec -respongué el minyó, i es quedà plantat amb una cara d'esmolet que no deixava dubtes sobre el carès que havia de prendre la conversa.
-Au, doncs, acompanya-m'hi -digué Hermodor somrient mentre li posava a la mà una peça de plata. -I encara em faràs un altre servei.
-El que volgueu, senyor -murmurà el noi amb tota naturalitat, sense amoinar-se gens ni mica per esbrinar de quina mena de servei es tractava. I emprengué vila amunt. Sortiren de la plaça per una arcada que donava a la via principal, ampla i ben enllosada. Arribats a una placeta on un antic temple d'Asclepi havia estat matusserament convertit en església cristiana, giraren a l'esquerra i s'endinsaren per un carreró empedrat amb palets, al final del qual, sobre una petita elevació, s'aixecava un decent edifici de maons i pedra, voltat d'un petit jardí de xiprers i llorers.
-Aquest és l'hostal de Timoteu -assenyalà el minyó.
-Molt bé -digué Hermodor. -Vine, entra amb mi i espera'm; et donaré un missatge perquè el portis de seguida.
Hermodor entrà a l'hostal i s'adreçà a un servent que li sortí a l'encontre:
-Vull una cambra amb sala i alcova, amb eixida al porxo.
El servent l'invità a passar i s'afanyà a anar a advertir l'hostaler. Aquest acudí amb catxassa nilòtica, però així que vegé Hermodor s'afanyà de presentar-se amb grans escarafalls de respecte.
-Senyor ambaixador, quin honor per a aquesta casa! En què puc servir-vos?
-De què em coneixeu? -digué Hermodor, sorprès.
-Jo era mestre de sala de l'Hostal dels Mirts, a Antioquia, quan esperàveu la sortida de la caravana que anava a l'Índia. Us vaig servir molts dies, perquè l'expedició es va endarrerir degut a la fugida de dos guies del desert.
-Ara us recordo. Vejam, doncs, si em serviu tan bé a Ptolemaida com en vau servir a Antioquia. De moment vull banyar-me i adobar-me, i al capvespre em tindreu preparat el sopar.
Hermodor demana un test i un càlam i escriví un missatge que ficà en una escarcella que li facilità l'hostaler. Féu cridar el vailet, que s'esperava a la porta, i li encarregà de dur el missatge immediatament al palau del dux, dient que esperava resposta. El noi, esperonat per l'hostaler, sortí a correcuita.
Hermodor es banyà a la piscina de l'hostal, reposà una mica i es posà la túnica de personatge àulic que duia ben plegada al sarró. Tot just havia enllestit aquestes operacions que arribava el vailet acompanyat d'un decurió de les tropes imperials, el qual saludà respectuosament el senyor ambaixador i li féu saber que el dux l'esperava aquella mateixa tarda a la seva residència oficial. Hermodor despatxà l'oficial anunciant que dintre d'una hora acudiria a la cita. Tot seguit manà que donessin berenar al vailet, i mentre el noi s'afartava de bunyols de mel, Hermodor el sotmeté a una cenyida enquesta sobre la gent de Ptolemaida i la vida del carrer, matèries en las que el qüestionat es mostrà summament expert. La població de la ciutat, explicava amb la boca plena, era majorment grega, i els egipcis que hi vivien estaven totalment hel.lenitzats; ell mateix era d'origen egipci, però parlava poc la llengua del país, perquè no sortia mai de la ciutat. A la vila hi havia un bisbe i una catedral, però cap monestir. De fet, els monjos tenien prohibit d'entrar a la ciutat, encara que hi venien disfressats de camperols o de capellans de poble. Corria molt diner, perquè, després de l'atac dels blemis de vint anys abans, la ciutat s'havia reconstruït i engrandit i havia esdevingut la residència del dux de les Dues Tebaides.
L'un ben banyat i l'altre ben berenat, Hermodor i el vailet, a mitja tarda, s'encaminaren al palau del Dux.
La residència ducal era una vertadera ciutadella, bastida a l'extrem noroest de la vila, de cara al desert. S'hi accedia per un pont llevadís, davant del qual hi havia la torre del cos de guàrdia. Hermodor acomiadà el vailet i fou acompanyat per un oficial a l'interior de la fortalesa. Travessaren el pati d'armes, pujaren per una escalinata de graons molt planers, entraren al cos de l'edifici i, sense dilació, l'ambaixador fou introduït a la presència de Maximí, Dux de les Dues Tebaides.
Maximí rebé Hermodor amb una afectuosa abraçada. S'havien conegut a la cort de Constantinoble en temps de l'emperador Teodosi II. El Dux havia estat advertit del viatge d'Hermodor a la vall del Nil, i l'esperava per consultar-lo sobre un afer de summa importància, sense parar esment al caracter privat del periple de l'ambaixador. Els dos dignataris s'assegueren l'un a cada costat d'una gran taula de fusta sobre la que hi havia estès un mapa de l'Alt Nil, de Núbia i dels oàsis. Un servidor s'acostà amb una gerra de vi, però Hermodor anuncià que només beuria hidromel.
Conferenciaren tota la tarda, fins a entrada de fosc. Un taquígraf prenia nota de tot allò que li indicava el dux. Feien correr petites fitxes de colors amunt i avall del mapa. Examinaren plecs de documents. Consultaren un oficial del cos d'exploradors. A la fi, Maximí s'alçà i, posant la mà sobre l'espatlla d'Hermodor, que bebia la seva quarta copa d'hidromel, digué amb un to de veu que traspuava emoció:
-L'Imperi i els habitants de la vall del Nil us estaran agraïts de la difícil tasca que us heu compromès de dur a terme. Per la meva part, ja sabeu que sempre he estat un admirador de la vostra doble faceta de diplomàtic i d'escriptor. No cal dir que us ofereixo el meu recolzament en tot allò que volgueu emprendre. Malauradament, pel que fa al futur de la vostra antiga religió, els beneficis del nostre agraïment seran forçosament limitats degut a l'aferrissada oposició dels estaments cristians.
- Ho sé prou bé, Maximí -respongué calmosament Hermodor-. Obrarem pel bé del poble egipci, del qual formem part. La nostra religió està a les acaballes i res no la podrà salvar. Filé, si tot va bé, esdevindrà una bombolla de l'Antic Egipte escapada del temps.
Els dos homes s'acomiadaren afectuosament. Maximí acompanyà el seu visitant fins al pati d'armes, oferint-li una escolta fins al seu allotjament. Hermodor refusà l'oferiment al.legant el caràcter privat de la seva visita, travessà el pont llevadís i s'afanyà a recòrrer els carrers ben empedrats de Ptolemaida per arribar al seu hostal abans que no es fes fosc del tot. Estava mort de fam.
L'hostaler, assabentat pel noi de la visita d'Hermodor a la residència del dux, l'esperava un xic inquiet. Anuncià que el sopar seria servit de seguida a la sala de l' apartament, i se'n ocupà ell mateix. De primer pujà un pastís de porros i cebes adobat amb fonolls. Després oferí dues guatlles farcides amb pinyons, la menja típica, explicà, de Ptolemaida. El plat fort fou un civet de llebre amb peres. El vi, blanc del Faium. Per postres, formatge de llet d'euga i un cistell amb una gran varietat de fruites. Hermodor menjà de bona gana, begué moderadament i, havent despedit el servei, sortí a la balconada i s'assegué a un banc encoixinat per prendre la fresca i contemplar la lluna creixent. Allí s'estigué llargues hores meditant sobre la conversa que havia tingut amb el dux Maximiní i sobre el que convindria explicar a Turi i als altres acompanyants del vaixell. A la matinada, bo i enfredorit, es retirà a l'alcova per descansar.

Dilluns 15 de PAOPE
L'endemà matí, no gaire d'hora, Hermodor es presentà a la passarel.la del Rois. El sorprengué trobar una munió de tafaners al moll, arran dels norais als que s'amarrava el vaixell. Els seus homes estaven xirois i riallers.
-Us veig molt esverats- que els clavà.
-N'hi ha per això i per molt més, Hermodor- respongué Orsíesi, que estava tot atrefegat a l'entorn d'uns coves-. Veureu; a punta de dia han abordat el vaixell un escamot de soldats i han deixat a coberta dotze coves reblerts de queviures dels més fins: carns confitades, formatges, embotits, oli d'oliva, fruits secs, fruita fresca i dos bocois de vi, un de blanc i un de negre. I encara olives negres del Faium, panses del Delta, pastissets de Coptos, alls d'Assiut, pebre i una odrina de vi dolç de Xipre. I han filat sense dir ni ase ni bèstia. Suposem que hi teniu alguna cosa a veure...
-Una mica, potser sí -murmurà Hermodor-. És un obsequi del dux Maximí. Ja us en faré cinc cèntims de tot el que hem parlat. Ara, si tot està llest, salpem.
-Tot està a punt menys el vent -rondinà Turi-. El poc que fa bufa del sud.
-Per aquesta vegada pararem els rems -suggerí Hermodor-. Hem de marxar; hi ha massa xafarders al moll que fiquen el nas en el que estem fent.
-Apa, doncs. Au, homes, armeu els rems!
Els mariners tragueren els rems de les estibes i començaren d'instal.lar-los en els corresponents escàlems. Aleshores succeí quelcom que els deixà tots garratibats, un esdeveniment que els donà tema de conversa per tota la resta del viatge.
El Rois havia amarrat a poca distància de la galera imperial, que estava permanentement aparellada per salpar. Un oficial de la galera es presentà a la passarel.la del vaixell i demanà pel patró. Turi acudí ràpidament amb cara de pomes agres, tot remugant "què volen aquests, ara". Baixà al moll i es disposà a escoltar l'oficial. Aquest demanà amablement:
-Què voleu fer amb aquests sis rems?
-Vogar riu amunt, fins que giri el vent.
-Aneu molt lluny?
-Voldríem arribar a Abidos aquest vespre.
-No hi arribareu pas. El corrent és molt fort en aquest sector del riu.
-Si no hi arribem avui hi arribarem demà. No tenim cap pressa.
-El comandant diu que us podríem remolcar dos estadis fins a un indret on el riu s'eixampla i podreu navegar arran de la ribera, on no hi ha tant corrent.
Turi quedà tan esbalaït que no poguè articular ni un mot. Des de la coberta del vaixell, la tripulació observava encuriosida. Hermodor s'havia retirat al castell de popa i seguia els esdeveniments més divertit que sorprès.
L'oficial continuà imperturbablement:
-Us passarem un calabrot, traveu-lo bé. Aneu-vos posant de proa enfora.
I amb la mateixa catxassa que duia en venir es retirà cap a la galera. Un cop hagué pujat a bord, ressonà un reguitzell d'ordres i de renecs, i la galera s'omplí d'una activitat frenètica. Una vintena de soldats desembarcaren i s'adreçaren fent xerinola a una taverna que hi havia al començ dels pòrtics. La passarel.la fou llevada. Dos soldats amollaren les amarres. El primer ordre de rems començà de bellugar-se, d'antuvi amb un desgavell total, però aviat de manera ritmada, sense tocar aigua encara.
Un tripulant de la galera llançà un llibant amb un ruixò sobre la coberta del Rois. Els homes de Turi s'afanyaren a agafar-lo i a lligar-lo a l'armella de sirga. Altres saltaren a terra, amollaren l'amarra i, tornats al vaixell, retiraren la passarel.la.
Al moll, una gernació expectant seguia les maniobres.
La galera, a cops de rem lentíssims, es posà en moviment. El calabrot es tibà, el Rois féu un bot i es separà de la riba amb una estrebada.
-Tot va bé?- cridaren des de la galera.
-Tot va bé- respongué Turi.
La galera eixí del port majestuosament, seguida del Rois, que al seu darrere semblava un gosset perseguint un elefant. La gentada que s'ho mirava des de la riba esclatà en crits i visques. Els mariners de la galera saludaven enriolats com si sortissin de campanya. Els del Rois encara no s'havien recuperat de la seva sorpresa i prou feina tenien de mirar que el vaixell no fés tentines amb les onades que aixecava la galera, que tot i així navegava amb un sol ordre de rems.
Amb tot aquest trasbals s'havia fet migdia, i Orsíesi serví un àpat fred preparat amb una selecció de les viandes enviades pel dux.
-Aquest Maximinus! -comentà Turi tot xarrupant un tall de meló- Tan amics éreu, Hermodor?
L'interpel.lat féu un gest evasiu i es concentrà en la pera d'aigua que estava mossegant. Però quan el refrigeri hagué estat enllestit i els vaixellers s'hagueren escampat pel bastiment, Hermodor féu signe a Turi i a Orsíesi i tots tres s'aplegaren al castell de popa amb un got de vi a la mà.
-Érem coneguts -reprengué Hermodor-, encara que no es pot dir que fóssim amics. A la cort imperial no s'hi fan amistats; enemistats sí, tantes com vulgueu. Ell empaitava un càrrec al consell imperial, i l'emperador m'empaitava a mi perquè li fes les feines brutes... Bé, anem als nostres afers. És el cas que Maximí ha rebut l'encàrrec de negociar una pau definitiva amb els blemis, quelcom més que les treves que fins ara s'han anat acordant i que no han durat més enllà d'una inundació.
-Un dels pitjors atacs dels blemis va tenir lloc aquí precisament, a Ptolemaida, ara fa uns vint anys -contà Orsíesi-; aleshores la ciutat encara no estava fortificada. Els assaltants, sobrevinguts per sorpresa a l'empar d'una tempesta de sorra, anaven sobretot a la recerca de botí, però així i tot va haver-hi bastants morts i alguns incendis. Jo vaig acudir-hi perquè tenia un germà que s'ocupava de les fonts de la vila.
-Doncs bé -proseguí Hermodor- , és arran d'aquest estrall que Ptolemaida fou fortificada i ha esdevingut la residència del Dux. Maximí acarona un projecte de pau i d'aliança que pot interessar als blemis, però abans d'endegar converses oficials voldria sondejar les intencions dels principals cabdills d'aquest poble. Atès que els blemis són tots fidels de l'antiga religió egípcia, Maximí pensa que la nostra mediació podria desbrossar el camí de les futures negociacions.
-Vaja -exclamà Turi-, que us ha propsat una ambaixada prop dels genets del desert.
-No ben bé -proseguí Hermodor-. Maximí pensa que la persona més indicada fóra Pinedjem, però sap que la seva ancianitat és un impediment per arriscar-se a un penós viatge a través del desert. Aleshores ha pensat en Nimlot, que gaudeix de molta autoritat entre els devots de la vall del Nil.
-Maximí sembla molt ben informat de les nostres coses...
-No te'n podries fer cabal. Ho sap tot...En fi, no té res d'estrany. És la seva feina.
-Què penseu fer?
-A Filé parlaré amb els sacerdots blemis que hi viuen. Després, al retorn, m'aturaré altre cop a Tkou per escatir l'afer amb Pinedjem. Si hi està d'acord, anirem a fer la proposta al temple de Thot de Terra Endins.
-On caldrà anar a trobar els blemis?
-A les muntanyes Maragdines. Allí resideix el que és reconegut com a príncep dels blemis del nord. El mes de Tobe, el gener, seria l'època més adequada per fer l'expedició.
-Jo en sé dos que voldran afegir-s'hi...
-Vols dir els petits escribes? És massa ardu...
-Em consta que ja són coneguts entre els sacerdots blemis com a escribes de la llengua sagrada. La seva presència podria esdevenir molt eficaç.
-Potser sí, però no crec que Nimlot hi consenteixi. De totes maneres, n'hi parlarem.
El Rois, remolcat per la galera imperial, solcava l'aigua amb una rapidesa esglaiadora. Els homes estaven alegrois i, sense descurar la vigilància, intercanviaven plagasitats i crits amb els tripulants de la galera que, vagorosos, s'havien agombolat a popa per mofar-se de les guimbades d'aquell nan que empaitava un gegant.
Aigües amunt de Ptolemaida les muntanyes es desplomaven sobre el Nil formant espadats rocallosos en les angostes afraus dels quals s'albiraven nombroses tombes d'espelunca.
-Cosa grega -observà Orsíesi displicentment.
Passada l'illa dels Gripaus, el Nil s'eixamplava i era possible costejar fora del corrent central. La galera s'aturà i el contramestre cridà que amollessin el calabrot de sirga. Els del Rois s'afanyaren a fer-ho, i a l'ensems hissaren les veles del trinquet per posar-se al paire mentre armaven els rems. La galera desplegà tota la vela, i, virant cap el mig del corrent, lliscà plàcidament riu avall aprofitant una ramiola de vent del sud. Dret al castell de popa, el capità alçà els braços per saludar els del Rois.
-Vinga, a vogar, i en un parell d'hores serem a Ebot -esgaripà Turi més content que un gínjol.
La remunta els costà gruar més del que esperaven, perquè sovint s'havien de situar al mig del corrent per esquivar els sorrals de les riberes. Amb tot, a primera hora de la tarda llançaren l'àncora al davant de l'antic canal d'Abidos, a la riba occidental del Nil, ja impracticable per a qualsevol embarcació. Turi proposà fer nit al vaixell, perquèEbot, l’Abidos dels grecs, es trobava a dues bones hores de mal camí terra endins. Mentre Orsíesi preparava un festí faraònic amb els queviures oferts pel dux, Turi i un altre vaixeller arriaren el bot i vogaren fins a la ribera per anar a un llogarret que s'endevinava entre el palmerar per tal d'emparaular tres muntures per cavalcar fins a Abidos l'endemà al matí.
A hora foscant s'aplegaren tots a coberta al voltant de la taula que Orsíesi havia parat. El sopar durà tres hores llargues, atesa la calma solemnial que els egipcis solien posar en aquesta mena d'afers. Com que de dia encara feia calor, Orsíesi va oferir al consum els productes més peribles, tot arrosat amb espessos vins negres del Faium. El pa, de froment, era del que només es veia a les taules dels terratinents.
Aquella nit, al Rois tothom dormí profundament. Com que estaven ancorats lluny de la ribera, no calgué establir torns de guàrdia. La lluna creixent vetllava per tots.

Dimarts 16 de PAOPE
Els desvetllaren els xiulets dels mulaters, que ja tenien a punt els cavalls per anar a Abidos. Hermodor, Turi i Orsíesi s'afanyaren a desembarcar, sense temps ni de rentar-se la cara. Muntaren en tres cavalls de sella, forts i mansois, que els mulaters duien agafats per les morralles. En hora i mitja arribaren a Ebot, poble gran d'aspecte deixat i miseriós.
Ebot, l'Abidos dels grecs, havia estat la gran necròpolis de les primeres dinasties egípcies. Però el seu esclat li vingué de la tradició segons la qual amagava una tomba en la que es conservava el cap d'Osiris. Abidos esdevingué un indret de peregrinatge osiríac. Molts devots, entre ells diversos faraons, s'hi feren bastir monuments votius, des de temples grandiosos fins a senzilles esteles de pedra. La ciutat, que havia estat gran i pròspera, era ara una població grandassa allargassada a les vores d'un canal obstruït des de feia qui- sap-lo, sota la perpètua amenaça de les sorres del desert, contra les quals s'havia construït un mur de defensa.
A l'època ptolemaica el culte d'Osiris anà essent gradualment substituït a Abidos pel culte de Serapis. Més endavant, el gran temple de Seti I, denominat el Memnonion, esdevingué el centre d'un cèlebre oracle del déu Bes, oficialment clos l'any 359 però molt freqüentat encara. De fet, el santuari de Bes era a hores d'ara un dels temples oberts més importants de la vall del Nil, amb una dotzena de sacerdots com a residents ordinaris.
Els expedicionaris deixaren les cavalcadures a una guingueta amb aspecte d'hostal de peregrins i concertaren el retorn per a primera hora de la tarda. Tot seguit Orsíesi, que coneixia els topants, els guià vers l'entrada principal del temple de Seti I.
El grandiós edifici estava gairebé intacte. Només a un angle de la muralla s'hi havien bastit algunes cases aprofitant l'enderroc d'antigues capelles. Pujaren per la rampa i passant entre els dos pilons, sense porta, entraren al primer pati, en el qual creixien alguns sicòmors amb aspecte de ben regats. Passat el segon pati entraren a una primera sala hipòstila, i després a una segona sala; al fons d'aquesta s'obrien set capelles, sense cap estàtua, però netes i polides. Al davant de la capella del mig hi havia un home d'aspecte camperol revestit amb una túnica sacerdotal de lli amb una estola blava encreuada sobre el pit. Estava assegut a terra en posició d'escriba. El sacerdot fità els nouvinguts sense sorpresa. Orsíesi se li atançà i li parlà a cau d'orella. L'home s'alçà i avançà somrient vers els visitants, tot dient:
-Benvinguts al temple d'Osiris i de Bes. Que els déus us donguin pau i prosperitat.
-Que ells us protegeixin -respongué Hermodor-. Sou el sacerdot d'aquest temple?
-Un d'ells.
-Quans sou, si es pot saber?
-Ara com ara, residim aquí dotze sacerdots, i sis més van i venen per tota la contrada.
-I ningú no us destorba?
-Estem ben protegits per la població dels voltants, tota fidel a l'antiga religió.
-Però els monjos no han provat de foragitar-vos?
El sacerdot somrigué.
-No s'acosten per aquí, malgrat que tenen permís per transformar el temple de Nectanebo en monestir. Temen el déu Bes.
-Si el temen és que hi creuen.
-A vegades penso que hi creuen més que nosaltres... Per a ells els déus egipcis són diables, ben reals, però.
El sacerdot, havent comprovat que no hi havia cap més peregrí, s'oferí per ensenyar-los el temple.
Al segon pati els féu admirar els baix relleus de Ramsès II amb la seva extensa inscripció jeroglífica.
-Llegiu els jeroglífics?
El sacerdot inclinà el cap i respongué, mirant a terra:
-Malauradament, cap de nosaltres coneix la llengua sagrada. El darrer escriba que la coneixia va morir fa més de trenta anys. Els sacerdots d'aquest temple som tots fills de la contrada. Pertanyem a la quarta classe sacerdotal; no tenim ni tan sols un estolista, encara que ens guarnim amb els arreus de les classes superiors... La disciplina s'ha relaxat, fem el que podem.. o el que volem.
-Però no heu trobat ningú per ensenyar-vos?
-Qui hauria pogut fer-ho? Sabeu prou bé que no queden altres escribes que Pinedjem a Tkou i algun vell sacerdot a File. A més, nosaltres som masa rústecs per aprendre una cosa tan difícil. Amb penes i treballs hem après el grec.
Passaren a la segona sala hipòstila, on el guia féu observar la qualitat de la decoració de l'època de Seti I. Les set capelles estaven adornades amb magnífics relleus, extraordinàriament ben conservats.
-Tot això està molt ben entretingut -comentà Hermodor en to elogiós.
-En obra d'art hi entenem una mica més. Tenim cura dels monuments i àdhuc els restaurem. El nostre taller ha estat autoritzat pel dux.
Sortiren del temple i, voltant la muralla, passaren pel davant d'un edifici llarg i baix, amb multitud de portes; era la residència dels sacerdots. Cadascun tenia la seva cel.la, com una petita casa, amb un pati a la part del darrere, explicà l'acompanyant. Tot seguit entraren al llarg corredor que duia a l'osireion, és a dir, a la tomba d'Osiris, que havia estat en realitat el cenotafi de Seti I. Després del corredor venien dos vestíbuls profusament decorats amb textos del Llibre dels Morts. La sala gran representava una illa voltada per un canal, sense cap pont d'accés, símbol, explicà el sacerdot, del turó primordial de la creació del món. Al fons de tot s'obria una altra sala el sostre de la qual estava decorada amb representacions astronòmiques que suscitaren en Hermodor un interès vivíssim.
-M'esbalaeix la qualitat d'aquestes pintures i el seu bon estat de conservació -reblà.
-Des de temps antics sempre hi ha hagut sacerdots en aquest temple. Això, i el clima, fa que tot estigui intacte.
Quan tornaren al davant del temple de Seti I trobaren un home i una dona que duien un cistell tapat amb fulles de palmera. Parlaren amb el sacerdot i aquest, tot seguit, s'acomiadà dels visitants i entrà al temple amb els nouvinguts.
-Què van a fer?- tafanejà Hermodor.
-Van a consultar l'oracle de Bes- informà Orsìesi.
-I què és el que consulten?
-Qüestions familiars i de salut .
-I com respon l'oracle?
-Per mediació del sacerdot, evidentment. Els lliurarà un test o un pergamí amb la resposta, en grec o en egipci. A canvi, els devots fan una ofrena pel manteniment dels sacerdots.
-No acabo de veure com amb els productes d'aquest cistellet que he vist es pot mantenir tota aquesta fàbrica i una comunitat tan nombrosa.
-Això heu de preguntar-ho al vostre amic Nimlot -conclegué Orsíesi, sorneguer.
Mentre recorrien la resta dels monuments d'Abidos, no tant ben conservats, ni de bon tros, com el temple de Seti I, Hermodor anava capficat. A la fi, mentre passejaven per les sales desertes del temple de Ramsès II, amollà sense cap llei de pena:
-Si tot el que ens queda són unes dotzenes de sacerdots ignorants escrivint fórmules màgiques, ja s'ho poden ben endur riu avall.
Acabaren el matí visitant el temple d'Osiris, força enrunat, i les pintoresques tombes dels gossos i dels ibis a la propera necròpoli, que arrencaren d'Hermodor noves expressions de disgust. Després, passant per l'interior de la població, de carrers mal empedrats i plens de brutícia, feren cap a la guingueta, on demanaren de preparar-los un mengim abans de retornar al Rois. Hi arribaren a entrada de fosc, sense cap entrebanc.

Dimecres 17 de PAOPE
De matinada, abans de sortir el sol, s'entaulà un franc bòrees, fred i eixut. Turi desvetllà la tripulació i féu hissar tota la vela; després deixà dos homes de vigilància i manà que tohom tornés a dormir fins que fos de dia. El Rois, tibat pel vent, arrencà riu amunt amb gosadia, il.luminant esblaimadament les aigües amb un fanalet d'oli penjat a proa.
Tres estadis més amunt d'Abidos el riu dibuixava un colze cap a l'est. El vaixell tingué dificultats per fer la bordada, ja que el vent es donava punter del nord. Turi féu amollar la vela de proa i s'aferrà al governall, aconseguint que la fusta navegués mig de bolina. Un estadi més enllà, el riu es redreçà, lliscant correctament de xaloc a mestral. El vaixell féu bona via, i a primera hora de la tarda fondejava al davant de Diòspolis Parva, a la riba occidental del Nil. La ciutat, tot i ser la capital de la província diospolitana, era una població insignificant, un xic apartada del riu, per acabar-ho d'adobar. Oferia un temple d'època ptolemaica mig enrunat, i un gran monestir pacomià a tocar de les muralles. Al vaixell ningú no volgué baixar, llevat de dos homes per fer provisió d'aigua de boca.
Després de Diòspolis, el riu feia mitja volta descarada i es posava a lliscar cap el nord com aquell qui res. Calgué arriar tota la vela, armar els rems i navegar penosament riu amunt amb el vent xiulant a les drisses. Encara sort que Orsíesi seguia produint meravelles culinàries amb els subministres ducals, de manera que els remers vogaren volenterosament amb la perspectiva d'un excel.lent sopar amb vins a dojo.
Hermodor passà tot el dia assegut a una estora prop del castell de popa, mirant el paisatge, escrivint i bebent aigua.
Un estadi més amunt, el riu gira cap a l'est. El vent havia amainat. Hermodor demanà que es desessin els rems i que s'esperessin vents més favorables. Turi féu llançar l'àncora a cinquanta colzes de la ribera i fondejà a la roda. Era hora foscant. La lluna creixent, groguenca i polida, s'aixecava de les muntanyes aràbigues. Orsíesi féu un repic de cassoles i serví el seu sopar ducal. Abans d'anar a dormir, Turi disposà que es fessin torns de guàrdia per vetllar el vent. Mancaven encara deu estadis per arribar a Dendera; el barquer sabia que aquest recorregut era un dels pitjors de la vall del Nil,perquè el riu prenia la direcció d'est a oest, rarament afavorida pels vents.

Dijous 18 de PAOPE
A punta de dia, un ventim del nord els tragué a tots les lleganyes dels ulls més d`hora del que pensaven. Turi decidí aprofitar-lo encara que només fos per un parell d'estadis. El riu, en el seu curs capriciós, es girava ara lleugerament cap el sudest. Amb tota la vela caçada i l'arjau ben aferrat, el vaixell navegava fatigosament riu amunt.
-No us féu il.lusions, -advertia Turi des del timó, -aquest taral.lirot de riu girarà cap el nord-est i ens farà una bona botifarra.
El barquer dels déus el coneixia bé, el seu riu, i prou que se'l estimava, tot i que es permetia amollar-li alguna plagasitat. Efectivament, el sol, que els venia de cara, se'ls va anar posant cap a la dreta, i poc a poc el drap anà quedant flàccid fins que el vaixell s'aturà.
-Arrieu veles i armeu els rems! -cridà Turi mirant de reüll Hermodor. Però aquest, capficat amb els seus papers, no digué res, o potser es féu l'orni. El cas és que al cap de pocs minuts sis remers vogaven riu amunt mentre Turi mantenia la fusta el més a la vora possible de la ribera. Orsíesi de tant en tant treia el cap per l'escotilla i confortava els remers amb pregustacions verbals del dinar que preparava.
El Nil relliscava en calma sòpita per entremig d'una plana ampla i feraç. El conreus, a banda i banda, arrencaven de les mateixes riberes i s'estenien fins a les serralades, que emergien blavoses de l'horitzó. El Rois creuava amb freqüència petits bots de rems i alguna barca de mitjana, tot de caire local. Feia xafogor. Els homes s'anaven alternant als rems, fins i tot Hermodor, que insistí en esgotar el seu torn. A migdia, Turi sospirà i decidí fondejar i deixar-ho córrer fins a mitja tarda; tot garbellat, no anaven per feina, sinó que eren excursionistes, i això tenia els seus privilegis. Tothom hi estigué d'acord. Desaren els rems i s'instal.laren sobre les estores arran del castell de popa, delejant l'àpat que Orsíesi havia proclamat. El cuiner-guia no els defraudà, tot i que els queviures frescos del lliurament del dux ja s'havien acabat. Pogué oferir, nogensmnenys, peix fresc que havia comprat a un falutx que se'ls havia apropat.
A mitja tarda, Turi, que no deixava d'atalaiar l'horitzó, entrellucà per la banda de ponent, sobre el desert, una mena de brufada lluminosa.
-Hi ha tempesta de sorra al desert, -anuncià-; en un tres i no res tindrem el vent de ponent aquí. Au, hisseu les veles, hem d'aprofitar-lo.
D'antuvi fou una ramiola esgarriada en l'albaïna de la vall; després la superfície de l'aigua començà d'arrisar-se, i tot d'una la vela es tibà i el Rois començà de lliscar riu amunt com si l'empaitessin. Els homes saltaven i ballaven sobre coberta llançant crits en honor d'Isis de Filé, que els havia afavorit amb aquella ponentada perquè sabia que peregrinaven al seu santuari.
-Si no amaina, a entrada de fosc amarrarem al moll de Tentore -anuncià Turi tot cofoi.
Però el vent es donà cada vegada més punter, fins que esdevingué un grop que descarregà un ruixat impetuós i refrescant. Turi féu amollar la vela de proa per a que el quillat no reguimbés, s'aferrà al governall i menà la fusta volant sobre l'aigua fins al portixol de Dendera. Fondejaren al mig del moll, amarraren per popa fortament a dos norais i es disposaren a passar la nit. A hora fosquejant, el vent minvà fins a amainar del tot, i una lluna en creixent féu la seva esplendorosa aparició sobre les muntanyes aràbigues. Orsíesi dictaminà que fóra imperdonable no regraciar Isis com calia. Aleshores tregué a coberta la imatge de la deessa que Turi duia permanentment al fons del castell de popa, li posà un pebeter al davant i cremà encens mentre salmodiava una de les antigues aretalogies d'Isis en la llengua sagrada, que no entenia però que sabia recitar. Quan hagué acabat, de la foscor del moll sortí un crit vibrant:
-Glòria a la Mare!
-Glòria! -respongué un cor nodrit d'homes i dones.
Els vaixellers miraren astorats cap a la fosca, i a l'esblaimada llum del fanal pogueren percebre una munió de gent que els contemplava en silenci del moll estant. Un home abillat amb una gramalla blanca, avançà i cridà:
-Espereu-vos un moment, adoradors.
I desaparegué moll enllà. Al cap de poca estona tornà amb un cistell carregat de fruita i amb una odrina d'oli, lliurant-ho tot als navegants. Orsíesi els regracià en nom dels seus companys i prometé que, arribats a Filé, pregarien pel benestar dels fidels de l'antiga religió de Tentore. La gent es retirà en silenci i els del vaixell es disposaren a sopar i a gaudir de les peres, els melons, els dàtils i les nous dels inesperats fidels adoradors de Dendera.

Divendres 19 de PAOPE
Clarejava quan Hermodor, Turi i Orsíesi emprengueren la caminada de dues hores per la via ferrada que duia al recinte antic de Dendera, al confí dels conreus, ara, de fet, en ple desert.
El nom egipci de la vila, Nitentore, o simplement Tentore, preservava el nom antic: Oni de la Deessa. Aquesta deessa era Hathor, a la qual estava dedicat el temple principal, bastit a l'època ptolemaica i romana.
Els pobladors de la contrada s'escampaven per tota la vall, sobretot al voltant del vial que unia l'antiga vila amb el seu port fluvial. L'actual Tentore era poca cosa més que un llogarret aclaparat per la immensa fàbrica del temple.
Tot caminant, els excursionistes encalçaren dues carretes de bous menades per dos bovers. Orsíesi entaulà conversa i els féu explicar on anaven i quina càrrega duien. Els homes digueren que transportaven materials per a la nova església cristiana de Tentore: eines, escales de fusta, totxanes i ciment.
-Ara se’ls ha ocorregut de bastir una església a Tentore -comentà Turi sarcàsticament-, on només hi viuen quatre gats.
-Ben segur que pretenen impedir i asfixiar la devoció antiga -suggerí Hermodor.
-A Tentore ja fa temps que no hi ha culte antic. No és com Abidos. Tentore és un lloc abandonat que només visiten els tafaners. Ja veurem on dimonis basteixen aquesta església.
Després d'un estadi i mig començaren de caminar entre els muntells del desert. Tentore es distingia a ponent com un oasi de verdor. Quan si aproparen, el sol, ja deseixit de les bromes de les muntanyes aràbigues, il.luminava de biaix la immensa mole del temple d'Hathor. Sobtadament Hermodor s'aturà i exclamà:
-Què és això, Turi? Aquest temple està tot pintat de blau i de groc!
Turi somrigué, tot dient:
-Així és, Hermodor, no us ho he dit per donar-vos una sorpresa. El temple de Tentore és un dels pocs temples egipcis que conserven la seva pintura. Ja deveu saber que en temps antic els temples estaven pintats.
-Si, és clar, els temples grecs també ho estaven. Però a Egipte encara no n'havia vist cap de tan lluminosament pintat com aquest. Quin blau més intens!
El poble de Tentore era petit però net i ben agençat, allargassat sobre la via romana. Es veia que les cases havien estat construïdes aprofitant els excel.lents materials dels temples. Els voltants estaven curosament cultivats. Tot plegat, s'hi veia la mà d'una autoritat que havia actuat en temps recents. Els visitants demanaren per l'hostal i un parell de noiets que semblava que els esperessin els acompanyaren a un casa més alta que les altres, edificada al voltant d'un pati central a hores d'ara ple de gent atrafegada. Turi encarregà un esmorzar i mentre esperaven que els servissin s'assegueren a un banc de pedra al porxo, observant els anants i vinents dels paletes i dels manobres que treballaven a les obres de la nova església.
Mentre esmorzaven -rostes de cansalada amb pa acabat de desenfornar i vi de les vinyes de Tentore- l'hostaler se'ls apropà per tafanejar una mica i esbrinar qui eren aquells visitants tan ben guarnits que encarregaven menjar sense demanar els preus. Al cap d'una estona de conversejar semblà que s'havia fet una idea del tarannà dels seus hostes i suggerí com aquell qui no vol la cosa:
-Si us interessés, us puc oferir un guia especial per visitar el temple.
Els tres excursionistes intercanviaren mirades malicioses i al capdevall Turi demanà:
-Què té d'especial el guia que ens oferiu?
L'hostaler agità les mans amb expressió de vaguetat i afegí:
-Bé, es tracta d'una dona que va fer aprenentatge d'aquestes cose antigues a la Casa de Vida d'Abidos, abans que la tanquessin, ara fa vint anys. És molt entesa, els visitants en queden molt contents.
-Molt bé, ja la podeu fer venir. La contractem per tot el dia.
Al cap d'una estona es presentà davant d'ells una dona de mitja edat vestida amb una túnica blanca cenyida al cos per un cíngul de llana blava, amb una cinta blanca al cap que recollia els seus cabells negres i abundosos. Duia penjat a l'espatlla un sarró del que sobresortien tres teies de reïna. Els esguardà un per un en silenci i al capdevall murmurà:
-Em dic Serena. Benvinguts en nom d'Osiris que cavalca sobre el sol ixent.
Els tres visitants s'aixecaren i la saludaren amb una profunda inclinació. A hores d'ara ja sabien que es trobaven davant d'una sacerdotessa. La dona els féu signe que la seguissin i s'encaminà decididament cap el recinte dels temples.
Travessaren la gran portalada del mur exterior, que en alguns trams tenia vuit metres d'alçada, i es trobaren a l'interior de l'indret sagrat. La primera cosa que vegeren fou una colla d'obrers ocupats a enderrocar la part posterior d'un airós edifici antic parcialment porticat.
-És, o era, el mammisi d'August -informà la guia-. El bisbe dels cristians ha rebut permís d'aprofitar-ne els materials per bastir una nova església, que és aquella construcció que veieu acoplada a un angle del temple d'Hathor. També pot usar els enderrocs del mammisi de Nectanebo, a l'altra banda.
-I perquè no utilitzen les pedres del temple d'Hathor?- remugà Turi displicentment- ; són de granit gris, molt més bones que aquestes, que són de gres.
-El temple d'Hator és de propietat imperial i no es pot tocar. Les ordres són de conservar-lo tal com està. Com podreu veure, està en perfecte estat. Ve molta gent a visitar-lo, i això dóna vida al poble.
-I havien de fer la seva església precisament aquí, dins del recinte sagrat? A fora tenen tant espai com volen...
La sacerdotessa abaixà la vista i respongué calmosament:
-El temple d'Hathor i d'Osiris rep molts visitants que vénen per alguna cosa més que per curiositat històrica. Les sales interiors, malgrat haver estat despullades de les imatges dels déus, conserven, amb la seva grandiositat, el recolliment dels misteris, i són una invitació a la pregària. Nosaltres mateixos, quan serem a dins, tancarem les portes i, en la foscor del santuari, pregarem els nostres déus. Els cristians saben que molts devots de l'antiga religió acudeixen a aquest temple, un dels més ben conservats d'Egipte, per fer pregàries pures i per oferir libacions a Osiris en la seva capella del terrat. Però el que més els treu de polleguera és que també molts cristians venen per sentit l'emoció de la grandiositat religiosa i pregar el seu déu sota aquestes naus. Venen també moltes dones amb ofrenes votives pel déu Bes en ocasió del part. És per això que els principals del cristianisme a la província han decidit bastir una gran església al costat mateix de l'entrada del temple per desviar el corrent de la religiositat tradicional i portar-lo cap els seus rituals.
-I se'n sortiran, penseu?
-Crec que sí. Quan els monjos cantin els seus himnes en llengua egípcia sota les amples naus del nou temple, el nostre grandiós monument de pedra apareixerà com una simple deixalla d'un passat ja mort.
Passades les obres de l'església entraren al pati del temple, nu i sense decoració, però pintat de verd intens. A la sala hipòstila, tènuement il.luminada per lluernes intercolumnars, la guia els féu admirar la decoració del sostre, que representava el cel nocturn i el cel diürn. Les columnes d'aquesta sala estaven també pintades de blau, de verd i de groc. Desprès passaren al naos. Allí l'obscuritat era total, i la guia encengué una de les teies que duia al sarró. L'espai era d'una rara complexitat arquitectònica, reblert de capelles i de criptes. Aquesta era la part més antiga del conjunt, del temps dels reis grecs, mig precisà la guia. Enlloc no hi havia cap estàtua, com era d'esperar, però els murs estaven coberts de relleus i d'inscripcions perfectament conservats. Al davant del santuari, la sacerdotessa, alçant els braços, recità en l'antiga llengua sagrada un himne del ritual osiríac. Tot seguit, des de la capella "uabit", "la pura", pujaren a la terrassa, on hi havia una altre temple sobreposat, dedicat a Osiris. En una de les capelles d'aquest temple hi havia representat un zodíac circular, que cridà moltíssim l'atenció d'Hermodor. A la capella principal, la sacerdotessa vessà un raig de vi sobre una roca que sobreeixia del paviment, tota ella amarada del color fosc de les libacions.
Passaren tot el dia visitant el temple i els monuments que l'envoltaven: el llac sagrat, el sanatòrium , el temple d'Isis i el mammisi de Nectanebo. La sacerdotessa manifestà posseir amples coneixements històrics i arqueològics sobre la contrada. Hermodor no es cansava de fer-li preguntes, que ella responia amb seguretat. Ara, fora del que feia referència a l'indret sagrat de Dendera, la dona no sabia res de res.
A mitja tarda retornaren tots a l'hostal on prengueren un refrigeri. Mentre buidaven una gerra del generós vi blanc de Dendera, la sacerdotessa contà la seva història. El seu avi havia estat sacerdot estolista del temple d'Abidos quan el culte encara hi era obert i esplendorós; sabia una mica de llengua sagrada i podia desxifrar les principals inscripcions dels murs del temple. El seu fill, pare de Serena, s'havia iniciat com a sacerdot uab o "pastòfor", però es féu cristià per poder accedir a la plaça de recaptador d'impostos de la comarca. Arran de la mort de la seva mare, Serena fou lliurada a la custòdia del seu avi al temple. Fou així com cresqué i s'educà en el si de l'antiga religió a la Casa de Vida del temple d'Abidos. Ara feia vint anys morí el darrer servidor del temple d'Hathor i Osiris de Dendera, i Serena fou enviada a substituir-lo sota la denominació, tolerada pel governador, de guia dels monuments antics. Com tots els sacerdots del seu temps, Serena practicava una religiositat molt lligada amb la màgia, que era el servei que els reclamava el poble, tant el tradicional com el cristià. Havia visitat Pinedjem a Tkou i sabia molt bé qui era Nimlot: cada cinc anys, un equip de paletes enviats per ell acudia a restaurar el temple.
El sol declinava. Els visitants es despediren afectuosament de la sacerdotessa i emprengueren el camí de retorn al portitxol de Dendera. El seu ulls estaven enlluernats encara pels colors vivíssims del temple d'Hathor, mentre el seu esperit es submergia en la melancolia del doble capvespre, el que a l'entorn d'ells difuminava els relleus de les muntanyes líbiques i el que en el seu esperit sentia l' ineluctable anorreament de l'Egipte que tots estimaven.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home