finestral

Reflexions i documents

Friday, May 15, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 14 i 15

14

EL DARRER PONENT


Isidor de Licòpolis tornà a omplir les copes dels homes i de les dones que romanien drets i silenciosos entorn de la gran taula del menjador del seu casal, atapeïda d'or i de pedres precioses. La meitat del parament desapareixia sota una espessa catifa de monedes d'or, curosament arrenglerades en munts de deu peces. L'altra meitat estava coberta d'estoigs de fusta i de cuiro plens a vessar de pedres precioses: maragdes, safirs, turqueses, perles. A terra, arran de la taula, hi havia tres caixes de fusta curulles de vaixella de cristall, de plata i de vidre pintat.
Aquells tresors representaven la resta de la fortuna dels estadants del Temple de Thot de Terra Endins. Durant els dos darrers mesos, Nimlot havia procedit a la liquidació de tot el seu fons comercial i de tots els seus altres béns arreu d'Egipte, i ho havia convertit tot en moneda i pedres precioses. Una part important del capital havia estat dipositada a Sidó, confiada al corresponsal de Nimlot a Fenícia, el qual es faria càrrec de fer-lo arribar en trameses successives i segures a Carre, on residien Totmès i Tírsit des de feia dos mesos. La resta havia anat estant transportada d'amagat a la hisenda d'Isidor de Licòpolis, on ara es trobaven reunits per fer-ne la distribució definitiva.
El temple de Thot es tancava. El governador d'Antinòpolis, irat per la fugida dels dos escribes diabòlics i atiat pels monjos pacomians, havia urgit la comparecència de Nimlot i Menat-Neter davant del seu tribunal en el termini d'una setmana. Les acusacions eren greus: transgressió del rescripte que autoritzava l'ús del temple de Thot de Terra Endins exclusivament com a magatzem comercial; els acusats hi havien restablert el culte pagà; desobediència de l'ordre de lliurar els seus fills al tribunal; frau fiscal, en no declarar les grans partides de teixits lliurades als nubians. La condemna previsible era confiscació de tots els béns i exili al Gran Oasi.
Durant unes setmanes havien alimentat encara la il.lusió d'anar-se a reunir amb els seus fills a Carre. Però la situació s'havia degradat ràpidament. Nimlot i Menat-Neter sabien que ara estaven permanentment vigilats; dues persones de la seva notorietat no tenien cap possibilitat d'emprendre la fugida sense ser ràpidament detectats i detinguts. No els quedava altra opció que agafar voluntàriament el camí del desert per reunir-se amb els seus avantpassats al País de Ponent.
-Repetim-ho perquè quedi ben entès -digué Isidor-. No constarà en cap document, ho heu de guardar a la memòria. Tota aquesta porció -i Isidor estengué un cinyell de cuiro per separar tot un rectangle de peces d'or- està destinada al pagament de les taxes cadastrals dels fidels de l'antiga religió que conreuen les seves terres a l'Alta Tebaida. Se'ls anirà pagant cada any fins a la propera indicció; segons els nostres càlculs, els diners han de bastar. Au, ja podeu començar d'ensacar-los.
Els homes i les dones anaren enfarcellant les peces d'or, de deu en deu, en escarselles de llana, i quan estigueren totes embolicades les ficaren dins d'una sàrria de cuiro.
-Aquestes altres -Isidor indicà la resta de les peces d'or- seran esmerçades en pagar els estudis dels fills dels adoradors a l'Alta Tebaida durant els propers deu anys. Ja les podeu ensacar.
Les enfarcellaren de la mateixa manera que les altres i les dipositaren dins d'una altra sàrria.
-Les pedres precioses les guardeu escampades per les vostres cases i les poseu a disposició de Turi; ell les anirà venent per tenir cura de les necessitats de l'antiga religió a la vall del Nil. Ja les podeu recollir.
Tancaren els estoigs un per un i els anaren enquibint en una tercera sàrria.
-Les caixes de vaixella, ben tancades i segellades, les lliurareu a Turi per a que les faci arribar al temple d'Isis de Filé, com un homenatge del temple de Thot. I ara, bevem en honor dels déus i per les nostres vides.
Tots aixecaren les copes i begueren en silenci. Tot seguit, els homes i les dones prengueren les sàrries i les caixes, les baixaren al pati i les carregaren a les alforges de tres rucs que esperaven pacientment lligats a les anelles del mur. Aleshores emprengueren el camí del moll, on els esperava Turi amb la seva barca.

Les sales del temple de Thot havien estat completament buidades; el darrer fardell de llana havia estat retirat feia quinze dies. El mobiliari del temple i de la Casa de Vida havia estat estellat i distribuït en pires estratègicament amuntegades al voltant dels basaments de les columnes centrals de cada estança. Menat-Neter escampà draps i parracs al peu de cada fogaina i els anà ruixant amb oli. Nimlot, mentrestant, retornà a la Casa de Vida i amb una destral estellà la gran taula del menjador fins a reduir-la a un munt de buscalls que disposà en forma de pira al centre de l'estança, apropant-hi la resta de materials combustibles.
Vesprejava. El sacerdot i la sacerdotessa es revestiren amb els ornaments sagrats i es disposaren a celebrar per darrera vegada el ritual vespertí al temple de Thot de Terra Endins. Pararen l'altar d'Osiris al peu de l'escalinata d'accés; estovalles de lli finíssim, canalobres de plata, gerros d'alabastre amb flors fresques. Sobre un petit pedestal, l'estatueta d'Osiris. A entrada de fosc encengueren els ciris i recitaren les pregàries introductòries. Després alçaren l'altar i pujaren a pas processional vers l'entrada del temple. Allí s'aturaren i cremaren encens en dos encensers d'aram que havien deixat preparats. Recitant passatges de les "Lamentacions d'Isis i de Neftis" tornaren a aixecar l'altar i el portaren lentament a través del pati i de la sala hipòstila fins al santuari. Dipositaren l'altar al fons de la cel.la i aleshores, alternant-se en la recitació, llegiren els passatges de l'"Asclepios" sobre l'extinció de la religió d'Egipte:

"Un temps vindrà quan semblarà que els egipcis han estat servint la divinitat debades, quan el seu culte diví serà menyspreat. Perquè tota la divinitat fugirà d'Egipte i pujarà al cel; aleshores Egipte quedarà com una vídua, abandonat pels déus.
Egipte!
"Als egipcis se'ls prohibirà retre culte a Déu, i fins i tot, aquells qui seran trobats honorant i venerant Déu seran condemnats a la pena capital. En aquell dia, aquest poble, el més piadós de tots els pobles, esdevindrà irreligiós. Ja no vessarà de temples, sinó de cadàvers."

Acabada la lectura, drets i amb els braços alçats recitaren pregàries i himnes hores i més hores, fins que les candeles començaren de parpellejar. Aleshores, Nimlot i Menat-Neter prengueren la petita estàtua d'Osiris, l'abraçaren, l'embolicaren amb una ampla peça de lli i la depositaren sobre la pira de llenya del centre del santuari. Després s'ajaçaren per descansar sobre uns pallots al racó de la sala hipòstila on els petits escribes solien estudiar.
A punta de dia Nimlot i Menat-Neter prepararen dos sarrons amb queviures per tres dies i ompliren dues carabasses d'aigua. Nimlot encengué un niu de foc covat de dues hores de coll arran de cadascuna de les pires del temple i de la Casa de Vida. Tot seguit es revestiren amb els ornaments sacerdotals de les grans solemnitats; Nimlot una túnica de lli blanquíssim entreteixida amb fils d'or, una estola de seda blava creuada sobre el pit, una diadema de topazis al cap i un pectoral de plata amb una figura d'Horus de cap de falcó feta amb tessel.les de turquesa. A la cintura es cenyí una espasa amb el puny en forma de creu nansada. Menat-Neter es posà una túnica de lli de blanc enlluernador amb un cinyell de seda blava, una diadema de maragdes al cap i un collaret de perles enfilades en or. Ambdós anaven calçats amb botes altes de les que s'utilitzaven per la travessa del desert. Lligades als sarrons duien capes de llana bruna amb caputxó per a les ventades de sorra.
Baixaren en silenci l'escalinata del temple i al capdavall, deixant a l'esquerra el camí ferrat d'Hermòpolis, prengueren el carrerany dels caçadors que s'endinsava per la frau que en lenta ascensió pujava fins a la primera carena de les muntanyes líbiques, ja en ple desert. Arribats a la llera del còrrec, es giraren per albirar per darrera vegada l'imposant edifici del temple de Thot de Terra Endins. Menat-Neter no pogué retenir les llàgrimes i es repenjà apesarada sobre l'espatlla del seu marit. Nimlot li prengué la mà i la conduí sender amunt, sempre arran del xaragall travat de bardisses i romagueres.
Era el desè dia del mes de Tobe, el gener dels romans, de l’any 454. Feia un temps net i clar. El cel era d'un blau brunyit, no encara esblanqueït per les calors diurnes. El sol acabava de deseixir-se de les muntanyes aràbigues i, vermellós encara, es disposava a emprendre la seva cursa ardorosa. Bufava un oreig del Nil que arrencava sospirs a les branques dels garrics que maldaven per sobreviure a la llera del torrent, que revenia un o dos cops a l'any.
Després de dues hores de pujada suau pels sacosteis de gresa assoliren el trenc d'aigües i, deixant el còrrec, escalaren a mà dreta un còdol granític que s'alçava com una torre de muralla damunt del cingle, des del qual s'albiraven les últimes estribacions de les munyanyes líbiques que baixaven fins a les comes properes del riu. Allí, drets i immòbils, esguardaren en la direcció del temple de Thot de Terra Endins que, redossat al peu d'un cingle, no era visible des de la carena. Al cap d'uns minuts, tallà l'aire un paorós espetec, i una densa columna de fum negre s'aixecà de l'indret del temple. El vent havia amainat, i la fumera s'enlairava dreta i cilíndrica com el pilar d'un temple. Una altra explosió precedí una tremenda flamerada que escampà brolladors d'espurnes per tota la vall fins a Hermòpolis i el Nil. Altres espetecs, cada vegada més fluixos, s'anaren succeint per espai d'una hora. A la fi, la fumerola minvà i esdevingué un núvol blanquinós que s'arrapava als cingles, en alguns dels quals s'havien arborat focs de matolls.
Menat-Neter i Nimlot baixaren del greny en silenci i emprengueren la ruta del desert. Caminaren tres hores per un altiplà pedregós clapat d'argelagues i garrigots. Al peu d'un penyalar de llécols que guspirejaven sota el cop de sol trobaren el primer pou de la ruta, arran del qual un bosquet de sicòmors oferia una ombra escarransida i precària. Menjaren una mica, ompliren les carabasses amb l'aigua del pou i reemprengueren el camí. El ras s'acabava abruptament amb una cinglera que dominava des de llevant l'immens desert de sorra que s'estenia vers ponent a pèrdua de vista. Un grau vertiginós baixava fins a la planura erma i blanquinosa, travessada per l'esblaimada ratlla de la ruta. No tenien ganes de parlar. L'espectacle de l'incendi del temple de Thot de Terra Endins els havia deixat esmaperduts. Caminaren tota la tarda, sota un sol abrusador. A entrada de fosc cercaren l'aixopluc d'una de les cofurnes utilitzades pels caravaners, que al menys els oferia refugi contra les feres del desert. No és que en quedessin gaires, de feres; per tota aquella contrada havien estat delmades pels militars de la guarnició d'Hermòpolis, molts dels quals provenien de la Mauritània i solien combatre el seu avorriment fent batudes de caça pel desert. Menjaren un mos, begueren un glop d'aigua (el proper pou quedava a un dia de camí), s'embolicaren en llurs capes i es disposaren a dormir l'un arran de l'altre. Seguien mantenint un silenci consirós, cercant confort en l'escalfor del contacte corporal.
El fred els desvetllà abans no clarejà. Encengueren una petita fogata amb encenalls i brosta que trobaren al refugi i esperaren que la primera llum de l'alba fés visible el viarany del desert. Aleshores, encara embolcallats en les capes, reemprengueren la ruta vers ponent, amb la idea de caminar sense aturar-se fins el segon pou.
El sol transpuntà, un disc roent que s'arrencava penosament de les serralades aràbigues, grises i blavoses. Els errants plegaren les capes, es posaren els capells de travessa, revisaren els mitjons de cotó, indispensables protectors dels peus i prosseguiren la marxa pel viarany ja aviat arroentat. Arribaren al pou a mitja tarda, esgotats, assedegats i febrosos. Per sort, no hi havia ningú. Era una gran plaça de llosanes de granit que convergien en pendent vers el brocal del pou, protegit per una teulada de pissarra d'amples ràfecs sostinguda per quatre pilastres de granit. Arran de les negociacions de pau amb els blemis i les altres tribus del desert, els pous de les rutes caravaneres s'havien anat restaurant i netejant. Aquest era un dels acabats d'enllestir. Tot hi era nou i llampant. L'aigua del pou era abundosa i fresca. El rodal era rocallós, amb una minsa vegetació de garrics eixarreïts.
Arraulits a l'ombra de la teulada, els errants feren recompte de les seves provisions i comprovaren que els arribarien tot just fins al dia següent. L'aigua la tenien assegurada, car la ruta oferia gairebé sempre un pou per jornada.
La nit caigué sobtada, com sol succeir al desert. El fred era sec i tallant com un ganivet. Menat-Neter i Nimlot s'embolcallaren en llurs capes a recer d'un greny arran del camí i romangueren llarga estona contemplant el cel estrellat i bevent llargues glopades d'aigua. Aquell vespre conversaren. La fatiga del camí i la roentor del sol del desert havien endebolit en llurs esperits el record de la desaparició del temple de Thot de Terra Endins. Els semblava que era un esdeveniment de temps enrera, un record dolorós però no ja fiblant. El passat se'ls enfonsava en una broma indiferenciada aturada sobre la vall del Nil, desert enllà. A l'altra banda, vers ponent, el desert seguia, un desert buit, sense futur. Ara només existien ells dos, els sacerdots del temple de Thot de Terra Endins, estintolats arran d'una roca, l'un al costat de l'altre, sota la llum de les estrelles que parpellejaven en la profunda blavor d'un cel que encara era el cel d'Egipte.
-On són els nostres déus, Nimlot- mormolà Menat-Neter amb un fil de veu. I com si hagues sentit la seva pregunta, un llop udolà esferedorament des de les pregoneses del desert. La dona proseguí:
-Estem voltats de silenci i de solitud. Debades els cercaríem en els sorrals del desert o en les afraus de les muntanyes. I a la vall del Nil? Si en algun temps hi han estat, n'han fugit abans que nosaltres. On són, doncs? A les estrelles?
Nimlot respongué amb veu serena, com si recités una pregaria ceremonial:
- Aquesta volta esplendorosa d'estels i de planetes és un pur mecanisme mort i glaçat. No hi cerquis vida ni divinitat. Ni tan sols harmonies musicals. Tot això són il.lusions que hem nodrit per provar de donar un sentit a les nostres vides i a les vides dels altres. L'univers és una màquina que no té altra vida que la que nosaltres li donem quan el reflexem en les nostres ments. Els déus no són al cel estrellat, ni a la vall del Nil, ni al desert de ponent. La divinitat es troba més enllà i més endins.
- Parla'm de la divinitat més enllà.
- La divinitat és un poder únic sobre del qual no hi ha res. Ell és el vertader Déu i pare de tot, el que es troba en una pura llum que cap mirada no pot fitar. Essent l'esperit invisible, no convé de pensar-lo com un déu, perquè ell és més que un déu, i no hi ha ningú per damunt d'ell, perquè ningú no el domina. És indefinible, perquè ningú no el precedeix per poder-lo definir; és inescrutable, perquè ningú no el precedeix per poder-lo escrutar; és invisible, perquè ningú no el pot veure; és inexpressable, perquè ningu no el pot abastar per poder-lo expressar. Aquesta és la llum incommensurable, simple, santa i pura. No és res del que existeix; essent més enllà de l'ésser, és un No-Existent. Com et podria parlar d'ell?
- Parla'm de la divinitat més endins.
- Mai no podràs conèixer el vident de la vista; mai no podràs conèixer el coneixedor del coneixement. Per una part hi ha tot allò que existeix, per una altra part hi ha allò que coneix tot allò que existeix. El coneixedor és No-Existent. Com et podria parlar d'ell?
- Aquest No-Existent més endins i aquell No-Existent més enllà, són el mateix?
- Sí, són el mateix. Units a ell, quan els nostres cossos i els nostres sentits siguin absorbits pel desert, serem dissolts en la infinitud de la No-Existència.
Nimlot callà. Menat-Neter romangué en silenci. El llop no havia tornat a udolar. Els estels seguien la seva cursa vers ponent, mantenint-se fidelment en les òrbites que els vivents de la Terra els havien assignat.
A punta de dia, quan ja la cinta blanquinosa de la ruta era albiradora, els errants ompliren les carabasses i es tornaren a posar en camí vers ponent. El terreny era un seguit de comes pedregoses trencades per còrrecs eixuts, sense altra vegetació que escadussers matolls d'argelagues i ginebrons. No havien assolit encara el paorós desert de sorra, en el que tots els camins es perden. Al cap d'una hora de caminar vegeren a la vora del camí un munt de rocs de forma allargassada; d'aquella manera els caravaners i els soldats enterraven els caminants que trobaven morts sobre la ruta, per a que no els devoressin les feres del desert.
A migdia, a redós d'un penyal pissarrós, consumiren les seves darreres provisions, estalviant l'aigua per a que els durés fins al proper pou. Hi arribaren a entrada de fosc. Era un indret agradós, una mena de petit oasi amb palmeroles i sicòmors al voltant d'un bassal protegit amb carreus de gres i llécol. El pou es trobava dins d'un cobert arranat a un greny. Hi havia munts de palla, encenall i buscalls. Encengueren un braser en un fogall apariat a redós del cobert i, ben embolicats amb les capes, s'hi arrauliren per passar la nit. Ja no havien tornat a parlar més.
Abans de l'alba es llevà un oratge que aixecava núvols de polsim en el desert. Esperaren. A mig matí havia esdevingut un botorn que encegava. Decidiren romandre a recer del pou. Ja no tenien queviures, però al menys podien abeurar-se d'aigua fresca.
Al cap de tres dies el vent amainà i el cel tornà a aparèixer blau i fred com un immens tendal de festa. Els errants, defallents però encara no esvaïts, ompliren les carabasses i s'endinsaren novament pel camí de ponent. Menat-Neter caminava fatigosament, recolzada en el braç de Nimlot, que s'esforçava per mantenir un pas ferm i compassat. L'hora baixa els sorprengué lluny encara del rodal del següent pou. Sortosament, la llum esblaimada de la lluna en creixent bastava per rescatar la ruta. Arribaren al pou a mitja nit, i amb prou feines tingueren esma per pouar aigua. Era un lloc inhòspit, sense cap mena d'abrigall. Estintolats per terra, reposaren sense arribar a dormir, i a trenc d'alba, esperonats pel fred, reemprengueren la ruta vers ponent. El següent pou quedava a dues jornades de camí, però no s'hi capficaren gaire. Sabien ja que abans d'arribar-hi els sortiria a l'encontre el Ponent vertader, el que havien sortit a cercar, el Ponent sense Alba.

15

LA FI D’UNA CIVILITZACIÓ


Turi mirà fixament Pinedjem i demanà amb força, encara que ja sabia la resposta:
- Haig de tornar, Pinedjem?
- No, Turi, no has de tornar.
- Adeu, sacerdot escriba del temple d'Isis.
- Salut, barquer dels déus.
La barca avarà lentament amb les veles desplegades per aprofitar el ventijol de llevant, i començà de remuntar el corrent. Dempeus a la riba, Pinedjem vegé com s’allunyava, fins que es perdé de vista en un revolt del riu. Aleshores baixà cap el camí de sirga del petit canal que vorejava el temple pel cantó de migdia. Els camps de l'altra banda, fins feia poc curosament cultivats, eren ja erms i plens de cugula. El canal estava pràcticament embussat, car l'any anterior no havia estat dragat després de la crescuda. A l'altra banda del temple, l'antiga Casa de Vida, que havia estat el taller de producció de manuscrits, estava tancada i barrada. Els horts eren una selva d'herbots i matorrals, freqüentada de nits per la selvatgina del desert. Pinedjem pujà al temple i s'adreçà a una de les capelles del santuari, que des de feia tres mesos, quan havia tancat totes les altres dependències, li servia d'allotjament, i deslligà Nup, el seu gos fidel i vigilant, el seu únic company en aquells dies de la darrera desolació. Nup, un esplèndid exemplar de gos del Faium, li posà les potes sobre el pit i li llepà les mans amb esgarips de joia. Pinedjem el deixà fer, i després s'assegué sobre una gruixuda catifa de llana i begué aigua d'un càntir que tenia en fresc dins d'una fornícula al costat d'un cistell de dàtils. Nup s'ajegué al seu costat rosegant una costella de porc més pelada que un bloc d'alabastre, llançant esguards cobejosos al sac de galetes de peix que Turi li havia dut, penjat a la paret fora del seu abast. No, el gos no havia de passar gana, havien acordat Turi i Pinedjem. Es tractava ara, simplement, d'una questió de disciplina horària.
Pinedjem clogué els ulls, fatigat. Se sentia ja molt feble. Feia una setmana que no menjava res, només bevia aigua. Repassà mentalment els preparatius. A la Casa de Vida no hi quedava absolutament res; havia regalat als operaris, en despedir-los, tot el mobiliari, els instruments, els blocs de papir i les tintes. El temple estava completament desafectat; el santuari buit, amb les portes obertes de bat a bat. Les inscripcions i les pintures de l'atri i de la sala hipòstila havien estat curosament gratades i esborrades fins a alçada d'home. Fins i tot havien desaparegut els grans batents de la porta que separava la sala hipòstila de la nau interior; els havia donat al pagès que li havia menat les terres fins l'any passat. El temple era ja només una carcassa de pedra i fusta buida i desolada.
I el gos? Què se'n faria, del gos? Sabria retornar tot sol al seu país verd i florit? No el matarien, creient-lo endemoniat? Ara no hi havia manera de foragitar-lo: tornaria de seguida prop del seu amo estimat. Pinedjem formulà una plegaria a Anubis, el déu que es manifestava en forma de gos, a fi que protegís aquella bestiola que tan fidelment l'acompanyava en els seus darrers moments. I així, mentre tot el que restava de la glòria de l'antic Egipte s'anava extingint en la fràgil persona del sacerdot escriba del temple d'Isis, ell s'entristia i s'encaparrava pel destí del seu gos.
A la vila d’Anteòpolis, els darrers esdeveniments del temple d'Isis eren esbrinats i escatits amb tota cura dia per dia. Els monjos del convent de Sant Daniel havien establert un lloc de guaita permanent a l'altra banda del riu, a migdia de la població. Els barquers de la confraria cristiana de pescadors es repartien la tasca d'espiar el que succeïa en el grandiós edifici del temple, clarament visible des del riu. No passava una hora que una barca o un esquif no s'aturés al peu de l'escalinata d'accés, provocant sovint els lladrucs de Nup. Se sabia ja, des de feia temps, que el sacerdot havia deixat de cultivar les terres del temple, i que havia tancat el taller d'escriptura. Els seus servidors nubians havien retornat a Filé, en un vaixell sospitosament sobrecarregat. Pinedjem estava sol amb el seu gos. Se’l veia passejar amb pas vacil.lant per davant dels pilons de l'atri i, més sovint encara, ajagut a ple sol sobre l'escalinata. Era, conclogueren els observadors, qüestió de dies.
Els enderrocadors foren avisats. Arribaren amb tres barques curulles d'estris: malls, aixades, pics, pales, tacons, barres de ferro, betum de Judea i encenall. Atracaren aigües avall de la vila, a la riba líbica, des d'on s'albirava, lluny vers migdia, la grandiosa fàbrica del temple emmarcada pels rocallosos espadats. Els monjos vivien a les seves barques. Durant els tres dies que estigueren atracats a la vora del poble no s'acostaren ni una sola vegada a l'església parroquial. Els clergues del lloc, per la seva banda, feien com si ignoressin la seva presència; enderrocar temples egipcis no formava part de la seva tasca pastoral. No se’ls amagava que els seus fidels egipcis, que ho eren gaire bé tots, estaven orgullosos d'aquell magnífic monument del seu passat esplendorós. No entenien perquè no se’l conservava per convertir-lo en un temple dedicat a Santa Maria Verge i Mare. Tan diferents eren Isis i Maria?
El dia 18 del mes d’Epep de 454, el nilòmetre de Licòpolis registrà la primera pujada del nivell de les aigües; començava la inundació, el procés vital de la Terra Negra, la fecundació del desert, la marca inalterable del temps. El món i Egipte havien nascut alhora, engendrats per les aigües primordials. El treball dels camps s'aturà, i tothom es reclogué en els pobles i en les viles de les terres altes, esperant el miracle que es produïa any rere any.
Al temple d'Isis de Tkou les aigües començaren de llepar el segon graò del portitxol que duia a l'escalinata. Al tercer dia, la crescuda s'accelerà; el riu pujava amb onades que xarbotaven sobre les dalles de pedra. A migdia, al primer pòrtic del temple aparegué la fràgil figura de Pinedjem, vestit amb una blanquíssima túnica de lli i duent al pit les seves insígnies sacerdotals. Recolzat en un gaiato, baixà lentament els graons de la gran escalinata, seguit pel seu gos. Quan arribà arran de corrent, s'ajagué sobre la darrera dalla, amb els peus nusos a frec d'aigua.
Des del centre del riu, dos mariners de la confraria de pescadors, immòbils damunt la seva barca, l'observaven en silenci. Aigües avall, els monjos enderrocadors, embolcallats en els seus hàbits negres, esperaven silenciosos asseguts en les seves barques sobrecarregades.
El sol de migdia abrusava les lloses de l'escalinata, arrancant-los llampades platejades. No bufava ni un bri d'aire. El silenci era absolut, trencat només pel glopeig de l'aigua que lliscava cap el Nord. Ajegut sobre la pedra, amb el gos al costat, Pinedjem sentí com les càlides aigues del Nil besaven els seus peus descalços: ja no podia, ni volia moure's. El seu cos, definitivament endebolit, es lliurava a les aigües del riu d'Egipte. El seu esperit, però, amb una volada de potència abassegadora, remuntà el flux de la història i es trobà, fora del temps, immers en la glòria de l'Egipte immarcesible. Davant dels seus ulls esbatanats desfilaven com éssers vivents les figures de l'escriptura jeroglífica amb les quals havia entreteixit la seva ànima. Era una processó amarada de la llum del sol que neix quan es pon per occident, del sol que guiava la barca d'Osiris en mig de la mort i del caos. Gronxat per les aigües primordials, Pinedjem es recollia en la família divina, portant en la seva ment tot el que restava de la grandesa de l'Antic Egipte per lliurar-ho intacte al Lloc més enllà dels llocs, al Temps més enllà dels temps, escriba fidel que havia sabut conservar inviolat el tresor que li havia estat confiat.
Vesprejava quan, amb un esforç suprem, Pinedjem relliscà sobre els graons i es deixà cobrir per les aigües constants i acollidores. Només el seu cap, amb els ulls closos, sortia sobre el corrent que, infatigable, l'anava cobrint amb glopades maternals. Un graó més amunt el gos gemegava, immòbil sobre les pedres escaldades.
A l'altra banda del riu, centenars d'ulls enfebrits es mantenien fixos en l'escalinata del temple.
Sobtadament, un udol agut i inacabable ressonà sobre la Vall del Nil, rebotant contra els espadats de les muntanyes líbiques, flotant sobre les aigües del riu i penetrant en el desert a través dels congostos pedregosos i eixuts. Els esparvers interromperen el seu vol i baixaren a posar-se sobre els murs del temple; els xacals sortiren dels seus cataus per flairar el vent que venia de la vall, i àdhuc els lleons es regiraren sorpresos en la ruta del desert. I l'udol del gos de Pinedjem seguia llarg, desesperat, inextinguible.
A l'altra banda del riu, les barques dels monjos enderrocadors es posaren en moviment vers el temple d'Isis, amb les orles a frec d'aigua, mig enfonsades sota el pes dels instruments de l'evangelització.



HISTÒRIA I FICCIÓ


La narració d'aquest llibre és fictícia. El context és, tanmateix, rigorosament històric.
Egipte era una diòcesi de l’Imperi Romà d’Orient. Al segle V estava dividit en sis províncies. La vall de l’Alt Nil comprenia dues d’aquestes províncies, anomenades les Dues Tebaides. La capital administrativa era Antinòpolis, a la riba aràbiga. El centre militar era Ptolemaida, a la riba líbica.
De 450 a 457 va ser emperador d’Orient Marcià, casat amb Pulquèria, germana de l’emperador Teodosi II.
L’església cristiana d’Egipte era una sola demarcació, amb capital a Alexandria. Hi havia bisbes a totes les ciutats. Milers de monjos en centenars de monestirs s’escampaven per tot el país. Hi havia una església disident, els melecians, amb bisbats i monestirs. L’any 451 el concili de Calcedònia dividí els cristians orientals. La majoria dels cristians egipcis seguí el corrent anticalcedonià, anomenat monofisitisme, fins el dia d’avui.
El cristianisme, a mitjan segle V, era ja la religió majoritària. Successius decrets dels emperadors, sobretot de Teodosi I i Teodosi II, des de mitjan segle IV, havien anat arraconant la religió antiga, prohibint el culte, el sacerdoci i l’ensenyament. A mitjan segle V la religió antiga era ja residual a Egipte, a Síria, a Grècia i a Roma. Amb tot, les creences personals foren respectades fins a l’emperador Justinià, que al segle VI prohibí totalment la religió ancestral i suprimí la llibertat de consciència.
La darrera inscripció jeoglífica trobada és del 394, a Filé. Les dues darreres inscripcions demòtiques trobades són del 453, també a Filé.
Personatges històrics, en la novel.la, són els emperadors esmentats, Hipàtia, el dux Maximí, el prefecte augustal Probus, Cir de Panòpolis, Horapol.lò el Jove, el monjo Seniti i el sacerdot escriba de Filé (el vertader nom del qual desconeixem).
Hi ha dos personatges transposats. Hermodor de Tebes és una transposició d'Olimpiodor de Tebes, diplomàtic i escriptor que l'any 421 visità els blemis i escriví "La guerra dels blemis" . L'altre és Dionisi de Panòpolis, que és una transposició de Nonnos de Panòpolis, autor de les famoses "Dionisíaques" i d'un "Comentari de l'Evangeli de Joan" .
Els altres personatges són ficticis, però responen a tipus documentats en els papirs.
Els temples descrits en el capítol "Un viatge pel Nil" són tots reals.
El temple d'Osiris d'Akoris (capítol 1) és fictici. El nilòmetre és real. Allò que hi ha al cim del turó d'Akoris és una necròpolis.
El temple d'Isis de Tkou, arran del Nil (capítol 2), és real, però es trobava a l'interior de la vila d'Anteòpolis. La ficció separa el temple i la vila.
El temple de Thot de Terra Endins és mig fictici. A la necròpolis d'Hermòpolis (actual Tuna el -Gebel) hi havia un temple de Thot.
La descripció de la ciutat d'Alexandria (capítol 4) té en compte els resultats de les darrreres excavacions.

La capella d'Isis del capítol 5 és fictícia, però respon a un context real.
El temple de Sobek del capítol 6 és fictici.
La descripció dels monuments de l'illa de Filé respon al seu estat arqueològic actual.
El camí de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice és real. La descripció té en compte les ressenyes dels viatgers antics.
La descripció del país dels blemis és fictícia; no n'hi ha ressenyes contemporànies. El context històric és real.
El temple d'Hator d'Ankirónpolis (capítol 6 ) és fictici. El procediment de l'enderrocament es basa en descripcions antigues, en particular de l'historiador Teodoret de Cir.
Els sacerdots estaven dividits en multitud d'ordres, no sempre ben identificats. En aquesta obra adopto una classificació plausible en cinc grups: 1. Sacerdots profetes, amb el cap dels profetes; 2. Sacerdots escribes; 3. Sacerdots estolistes; 4. Sacerdots uab o pastòfors; 5. Sacerdots ocasionals o del cinquè orde. A l'època romana els estaments es van cofondre i tothom feia de tot. Hi havia sacerdotesses uab.
Un polícopon era un vaixell de dos pals i quatre o sis rems, que podia transportar uns quatre-cents sacs de cereals.
La unitat monetària era la moneda d'or denominada "solidus" (d'on ve el mot "sou"). Amb un solidus es podia comprar un bon vestit.
Per llengua "egípcia" s'entén la llengua egípcia tardana, denominada actualment "copte". Tenia molts dialectes. Al segle V la llengua vehicular era el dialecte sahídic.
La llengua blèmia no ha estat interpretada.

1 Comments:

Anonymous Anonymous said...

Hi,

I mostly visits this website[url=http://www.weightrapidloss.com/lose-10-pounds-in-2-weeks-quick-weight-loss-tips].[/url]You have really contiributed very good info here finestral.blogspot.com. I am sure due to busy scedules we really do not get time to care about our health. Let me show you one truth. Research shows that closely 70% of all U.S. adults are either obese or weighty[url=http://www.weightrapidloss.com/lose-10-pounds-in-2-weeks-quick-weight-loss-tips].[/url] Hence if you're one of these individuals, you're not alone. Infact many among us need to lose 10 to 20 lbs once in a while to get sexy and perfect six pack abs. Now next question is how you can achive quick weight loss? Quick weight loss can be achived with little effort. You need to improve some of you daily habbits to achive weight loss in short span of time.

About me: I am writer of [url=http://www.weightrapidloss.com/lose-10-pounds-in-2-weeks-quick-weight-loss-tips]Quick weight loss tips[/url]. I am also mentor who can help you lose weight quickly. If you do not want to go under hard training program than you may also try [url=http://www.weightrapidloss.com/acai-berry-for-quick-weight-loss]Acai Berry[/url] or [url=http://www.weightrapidloss.com/colon-cleanse-for-weight-loss]Colon Cleansing[/url] for effortless weight loss.

9:03 PM  

Post a Comment

<< Home